|
Roda el món i torna el mot
|
|
Mira
que ho saben, eh, però no hi ha manera. Què fan els assessors dels manaires,
que no consulten els diccionaris abans que es fiquin de peus a la galleda? O al
riu, com en aquest cas. El pobre conseller vinga fer equilibris per no dir transvasament, que el pobre home s’ha hagut de treure de la
màniga captacions temporals, cessions i no sé pas què més, que fins es va
arribar a despenjar amb una transferència…
sense saber que el trans era
ineluctable i que hi hauria d’anar a petar tant sí com no. Aquest prefix és la
mare ni més ni menys que d’un centenar i mig de mots, la majoria dels quals
formats afegint-li un terme que ja és vida pròpia: ‘trans-fuga’, per exemple,
en el terreny polític, ‘trans-siberià’ en el soviètic o trans-vestisme, en
molts altres. Però vet aquí que el vasament
(ni el verb vasar del qual
provindria) no tenen existència per ells mateixos, i ves quina casualitat que
l’únic altre cas en què es presenten al món, envasament (i envasar),
està igualment relacionat amb el fet d’arreplegar un líquid d’allà on es troba
per poder-lo dur a una altra banda.
Ara,
si aquests assessors m’ho demanessin, jo poder els en suggeriria un altre que a
hores d’ara em sembla més adequat: transfusió. Tenint en compte el valor que està prenent l’aigua, i encara més el
que diuen que prendrà, aquest concepte mèdic em sembla el més oportú. L’aigua
com a sang del poble. El líquid vital sense el qual l’organisme no xuta. Però
no crec que me l’aprovessin, perquè mentre el desafortunat Baltasar mira de
capejar el temporal com pot, al seu company de partida Josep Huguet, conseller
d’Innovació, Universitat i Empresa, no se li acut res més que anar-se’n a Roma
a buscar més turistes, perquè segons ell “el públic italià es pot fidelitzar
com ja s’ha fet amb el francès”. Escolti, vol dir que no ens hauríem de parar
un moment a rumiar-nos-ho una mica, tot això? Perquè d’una banda anem escassos
d’aigua però de l’altra volem que vingui més gent, que naturalment es voldrà
dutxar i que no tindrà tants miraments a l’hora de tancar l’aixeta perquè,
total, a ells què els importa? (D’altra banda sé, de primera mà, que
precisaments els italians no n’hi tenen gaires, de miraments, ja que per sort
seva viuen en un territori on d’aigua o en falta, Sicília a part. Són dels que,
mentre es raspallen les dents o ensabonen els plats, no tanquen l’aixeta, cosa
que podeu comprovar fàcilment a qualsevol càmping de la costa). El que vull dir
és: realment el turisme és la panacea? L’hem d’acceptar com a cada cop més
única i exclusiva font d’ingressos? Perquè, a còpia de voler ingressos, potser
el que acabarem matant serà la font, precisament.
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
Aquest article forma part d'una iniciativa conjunta de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta
|
|
Des de Menorca
|
|
Ja m’he referit,
en alguna altra ocasió, al programa Polònia. De vegades em fa molta gràcia
perquè la genialitat dels seus protagonistes i imitadors de personatges
rellevants a la perfecció ratlla la paròdia gairebé perfecta. Molts cops ja no
se sap si són els imitats o els imitadors els que es parodien els uns ala altres. I si no, pels
que vau veure la gala del Català de l’Any a TV3 fa unes setmanes, vareu poder
comprovar com els dos Josep Cuní, el de veres i el de Polònia, discutien per
deixar clar qui era qui davant les càmeres i els espectadors d’aquell acte.
Però hi ha coses
perilloses com algunes que no queden gaire clares en relació a la nostra
llengua. Riure’s del català del
president de la
Generalitat, José Montilla, és una de les maneres més
directes d’ajudar a cavar la tomba del català. En un moment històric en què no
és segur que la immigració extracomunitària segueixi, en el tema de la llengua,
les mateixes pautes que va seguir la immigració dels anys seixanta, riure’s del
castellanoparlant que fa l’esforç de parlar en català és, simplement, un acte
suïcida.
També l’actual
crisi de l’aigua ha servit perquè els humoristes i els presentadors de diversos
programes es posessin les botes. Dóna tant de si, des del punt de vista
humorístic, una situació excepcional de sequera! Consti que no advoco per una
conversió al calvinisme dels nostres mitjans de comunicació. Però l’humor, i la
banalitat, no poden envair tantes esferes de la nostra vida col·lectiva, com si
fer riure fos una obligació de les nostres ràdios i teles.
Segurament
arribarà un dia en què a moltes facultats de periodisme es podrà cursar una
assignatura d’interpretació, i una altra d’humorisme. Fer comèdia i fer riure
s’han convertit en qualitats imprescindibles a l’hora de plantejar qualsevol
programa de ràdio i televisió. No em consola pensar que aquest és un fenomen
més extens que afecta molts dels mitjans audiovisuals dels països occidentals.
Si això és així només vol dir que l’estupidesa i la banalitat no són patrimoni
de ningú, però aquesta frivolització de la majoria dels temes que realment
preocupen la societat, i on ens juguem el futur, em segueix semblant una mostra
d’infantilisme agut. Imitar i fer veure és el que la majoria dels programes de
ràdio i televisió, alhora imitats els uns dels altres, posen com a plat fort de
la seva poca essència de continguts. Imitar la iaia o l’avi que ja va posar de
moda Xavier Sardà fa vint-i-cinc anys amb el seu senyor Casamajor a Ràdio
Barcelona resulta avorrit i poc ocurrent, a banda de poc atractiu. Fer veure
que hi ha personatges a l’estudi que en realitat no hi són perquè els fa el
mateix presentador, està caducat i fora de lloc, perquè aquesta era la ràdio
que servidor i alguns altres comunicadors més ja feiem a Ràdio Barcelona fa
trenta anys, en el programa anomenat Estación.9, que presentava l’incombustible
Fernando Martínez Fernandisco, que avui ja té 50 anys i que encara
rutlla de mala manera pels mitjans audiovisuals, això sí, amb amb altres
opcions comunicatives i no amb aquelles d’aleshores és clar. Aquestes coses
eren genialitats, que es podien permetre cracs de la comunicació de fa tres
dècades com els esmentats abans, o l’Alfons Arús o en Mikimoto, també
casualment –o no tant- companys d’aquest redactor.
|
|
Si sou servits
|
|
Efectivament, la
carn de burro no és transparent. Només cal recordar les reaccions que va
generar, fa uns dies, l’anunci de la societat La Xicoia de Sort, al Pallars
Sobirà, de la preparació d’un estofat tradicional de carn d’ase per la seva
trobada gastronòmica i el desig insinuat pels seus membres de tornar a veure a
les carnisseries la carn de ruc.
No ens hauríem de
sorprendre tant. Bàsicament perquè cultures tan properes a la nostra com
l’algueresa o la sarda en general, la destinen, encara avui, a la cuina. Com
els nostres veïns francesos hi destinen el poltre.
El més curiós de
tota aquesta reacció és que la nostra restauració no ha dit ni piu. Ella que ha
acceptat i fins i tot defensat la carn d’estruç o de cangur –i cal pensar que
també els consumidors que la demanen en aquests establiments- sembla no
haver-se assabentat del fet. Haurem d’esperar que la carn de cavall seca que
els italians ja comercialitzen sense problemes o els embotits de ruc que l’illa
mediterrània ja esmentada produeix, arribin a les nostres botigues d’exquisideses
per començar a cantar-ne les excel·lències i donar beneficis als importadors en
comptes dels productors.
Encara recordo no
fa massa anys una carnisseria de cavall a tocar del mercat del meu poble nadiu,
Vilanova i la Geltrú. I
com, en els meus viatges a França, a casa d’un oncle exiliat per la guerra
civil, la tieta em donava carn de cavall mentre em deia que allò era bo pels
que, com jo aleshores, creixien.
Recordo això perquè
potser ens queda una esperança per la carn de ruc català. Que la classe mèdica,
en concret la dietètica, comenci a predicar les bondats de la carn d’ase. Entre
altres la de tenir menys colesterol que la de porc. No deixarà de ser trist, però,
que una carn antigament consumida a casa nostra–i no precisament la d’animals
joves com els sacrificats a Sort- acabi "receptada pel seguro".
Encara resultarà
que el veritable competidor del ruc català no és el brau d'Osborne sinó el porc
ibèric.
per
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la
Aquest article forma part d'una iniciativa conjunta de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta
|
|