Mira que ho saben, eh, però no hi ha manera. Què fan els assessors dels manaires, que no consulten els diccionaris abans que es fiquin de peus a la galleda? O al riu, com en aquest cas. El pobre conseller vinga fer equilibris per no dir transvasament, que el pobre home s’ha hagut de treure de la màniga captacions temporals, cessions i no sé pas què més, que fins es va arribar a despenjar amb una transferència… sense saber que el trans era ineluctable i que hi hauria d’anar a petar tant sí com no. Aquest prefix és la mare ni més ni menys que d’un centenar i mig de mots, la majoria dels quals formats afegint-li un terme que ja és vida pròpia: ‘trans-fuga’, per exemple, en el terreny polític, ‘trans-siberià’ en el soviètic o trans-vestisme, en molts altres. Però vet aquí que el vasament (ni el verb vasar del qual provindria) no tenen existència per ells mateixos, i ves quina casualitat que l’únic altre cas en què es presenten al món, envasament (i envasar), està igualment relacionat amb el fet d’arreplegar un líquid d’allà on es troba per poder-lo dur a una altra banda.

Ara, si aquests assessors m’ho demanessin, jo poder els en suggeriria un altre que a hores d’ara em sembla més adequat: transfusió. Tenint en compte el valor que està prenent l’aigua, i encara més el que diuen que prendrà, aquest concepte mèdic em sembla el més oportú. L’aigua com a sang del poble. El líquid vital sense el qual l’organisme no xuta. Però no crec que me l’aprovessin, perquè mentre el desafortunat Baltasar mira de capejar el temporal com pot, al seu company de partida Josep Huguet, conseller d’Innovació, Universitat i Empresa, no se li acut res més que anar-se’n a Roma a buscar més turistes, perquè segons ell “el públic italià es pot fidelitzar com ja s’ha fet amb el francès”. Escolti, vol dir que no ens hauríem de parar un moment a rumiar-nos-ho una mica, tot això? Perquè d’una banda anem escassos d’aigua però de l’altra volem que vingui més gent, que naturalment es voldrà dutxar i que no tindrà tants miraments a l’hora de tancar l’aixeta perquè, total, a ells què els importa? (D’altra banda sé, de primera mà, que precisaments els italians no n’hi tenen gaires, de miraments, ja que per sort seva viuen en un territori on d’aigua o en falta, Sicília a part. Són dels que, mentre es raspallen les dents o ensabonen els plats, no tanquen l’aixeta, cosa que podeu comprovar fàcilment a qualsevol càmping de la costa). El que vull dir és: realment el turisme és la panacea? L’hem d’acceptar com a cada cop més única i exclusiva font d’ingressos? Perquè, a còpia de voler ingressos, potser el que acabarem matant serà la font, precisament.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Aquest article forma part d'una iniciativa conjunta de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta

Ja m’he referit, en alguna altra ocasió, al programa Polònia. De vegades em fa molta gràcia perquè la genialitat dels seus protagonistes i imitadors de personatges rellevants a la perfecció ratlla la paròdia gairebé perfecta. Molts cops ja no se sap si són els imitats o els imitadors els que es  parodien els uns ala altres. I si no, pels que vau veure la gala del Català de l’Any a TV3 fa unes setmanes, vareu poder comprovar com els dos Josep Cuní, el de veres i el de Polònia, discutien per deixar clar qui era qui davant les càmeres i els espectadors d’aquell acte.

Però hi ha coses perilloses com algunes que no queden gaire clares en relació a la nostra llengua.   Riure’s del català del president de la Generalitat, José Montilla, és una de les maneres més directes d’ajudar a cavar la tomba del català. En un moment històric en què no és segur que la immigració extracomunitària segueixi, en el tema de la llengua, les mateixes pautes que va seguir la immigració dels anys seixanta, riure’s del castellanoparlant que fa l’esforç de parlar en català és, simplement, un acte suïcida.

També l’actual crisi de l’aigua ha servit perquè els humoristes i els presentadors de diversos programes es posessin les botes. Dóna tant de si, des del punt de vista humorístic, una situació excepcional de sequera! Consti que no advoco per una conversió al calvinisme dels nostres mitjans de comunicació. Però l’humor, i la banalitat, no poden envair tantes esferes de la nostra vida col·lectiva, com si fer riure fos una obligació de les nostres ràdios i teles.

Segurament arribarà un dia en què a moltes facultats de periodisme es podrà cursar una assignatura d’interpretació, i una altra d’humorisme. Fer comèdia i fer riure s’han convertit en qualitats imprescindibles a l’hora de plantejar qualsevol programa de ràdio i televisió. No em consola pensar que aquest és un fenomen més extens que afecta molts dels mitjans audiovisuals dels països occidentals. Si això és així només vol dir que l’estupidesa i la banalitat no són patrimoni de ningú, però aquesta frivolització de la majoria dels temes que realment preocupen la societat, i on ens juguem el futur, em segueix semblant una mostra d’infantilisme agut. Imitar i fer veure és el que la majoria dels programes de ràdio i televisió, alhora imitats els uns dels altres, posen com a plat fort de la seva poca essència de continguts. Imitar la iaia o l’avi que ja va posar de moda Xavier Sardà fa vint-i-cinc anys amb el seu senyor Casamajor a Ràdio Barcelona resulta avorrit i poc ocurrent, a banda de poc atractiu. Fer veure que hi ha personatges a l’estudi que en realitat no hi són perquè els fa el mateix presentador, està caducat i fora de lloc, perquè aquesta era la ràdio que servidor i alguns altres comunicadors més ja feiem a Ràdio Barcelona fa trenta anys, en el programa anomenat Estación.9, que presentava l’incombustible Fernando Martínez Fernandisco, que avui ja té 50 anys i que encara rutlla de mala manera pels mitjans audiovisuals, això sí, amb amb altres opcions comunicatives i no amb aquelles d’aleshores és clar. Aquestes coses eren genialitats, que es podien permetre cracs de la comunicació de fa tres dècades com els esmentats abans, o l’Alfons Arús o en Mikimoto, també casualment –o no tant- companys d’aquest redactor.

Efectivament, la carn de burro no és transparent. Només cal recordar les reaccions que va generar, fa uns dies, l’anunci de la societat La Xicoia de Sort, al Pallars Sobirà, de la preparació d’un estofat tradicional de carn d’ase per la seva trobada gastronòmica i el desig insinuat pels seus membres de tornar a veure a les carnisseries la carn de ruc.

No ens hauríem de sorprendre tant. Bàsicament perquè cultures tan properes a la nostra com l’algueresa o la sarda en general, la destinen, encara avui, a la cuina. Com els nostres veïns francesos hi destinen el poltre.

El més curiós de tota aquesta reacció és que la nostra restauració no ha dit ni piu. Ella que ha acceptat i fins i tot defensat la carn d’estruç o de cangur –i cal pensar que també els consumidors que la demanen en aquests establiments- sembla no haver-se assabentat del fet. Haurem d’esperar que la carn de cavall seca que els italians ja comercialitzen sense problemes o els embotits de ruc que l’illa mediterrània ja esmentada produeix, arribin a les nostres botigues d’exquisideses per començar a cantar-ne les excel·lències i donar beneficis als importadors en comptes dels productors.

Encara recordo no fa massa anys una carnisseria de cavall a tocar del mercat del meu poble nadiu, Vilanova i la Geltrú. I com, en els meus viatges a França, a casa d’un oncle exiliat per la guerra civil, la tieta em donava carn de cavall mentre em deia que allò era bo pels que, com jo aleshores, creixien.

Recordo això perquè potser ens queda una esperança per la carn de ruc català. Que la classe mèdica, en concret la dietètica, comenci a predicar les bondats de la carn d’ase. Entre altres la de tenir menys colesterol que la de porc. No deixarà de ser trist, però, que una carn antigament consumida a casa nostra–i no precisament la d’animals joves com els sacrificats a Sort- acabi "receptada pel seguro".

Encara resultarà que el veritable competidor del ruc català no és el brau d'Osborne sinó el porc ibèric.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

Aquest article forma part d'una iniciativa conjunta de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta