El Blog d´en P. G.

La reialesa, era temps enllà, quelcom de valor, mereixia respecte i temor, però ja fa anys, i molts, que a perdut la seva aureola, ni fa por, i el respecte l’ha d’imposar una llei més que antiquada.
No penso pas que el títol de Rei li faci cap favor a Jesús, per entendre’l, per fer-lo més apreciat, entès i seguit. No entenc el perquè, avui dia, d’aquesta celebració. Jesús de Natzaret, va néixer pobre, va viure pobre, i va predicar la pobresa.
Hi ha cap Rei que ho visqui, això? Bé, potser sí, però només de paraula, el Papa de Roma, servidor de servidors segons diu d’ell mateix. Però, és clar, si és el representant del Rei de l’univers bé a de tenir el seu palau en consonància.
Com pot ser, l’Església del pobres, si Roma exhibeix faust, pompa i riquesa? Si els bisbes prenen possessió dels bisbats con reietons? I també, naturalment, declaren ser servidors dels servidors.
Espero que aquesta crisi econòmica, li aprimi tant les finances, que la faci reflexionar, però ja he llegit alguna declaració de bisbes que demanen als fidels més esforços per mantenir l’Església, malgrat que n’han de menys per a ells.
Si, amics, amigues,  goso pensar, que la crisi és “un signe dels temps” per al Rei de Roma. Potser l’última oportunitat que l’Esperit Déu li dóna per convertir-se. Tan de bo tinguéssim un altre Joan XXIII !.
P.G.

Pregària
Senyor, Jesús, hom pot dubtar si ens has donat una religió, un relligar-nos a Déu. Ens has fet conèixer que Déu és amor, però l’amor és quelcom subjectiu, un sentiment; i en tu és persona viva, intel·ligent, lliure  en una plenitud infinita.
Pare, és fàcil dir que som fills teus, però sentir-nos fills, tenir l’amor de fills, ja no és tant fàcil, per sort no ens demanes que te’l demostrem.
Esperit, persona indescriptible,  Amor Déu, actuant, eficaç, vent que hom no sap ni d’on ve ni a on va. No ens és fàcil sentir-te, seguir les teves indicacions a cau d’orella, si a més estem adormits.
Amor Fill, a tu sí que et coneixem, t’hem sentit i t’hem escoltat encarnat en Jesús de Natzaret. Has parlat clar, ens has dit què és Déu i com és Déu, però no ens has posat cap obligació vers Déu. Només amb les persones .
Sembla més humanisme que religió. Tanmateix és el relligat més perfecta. Totes les persones som fills d’aquest Déu Pare i Mare; tu ets Ú amb ell, i ets germà de tots nosaltres. Tot el que a ells fem a tu ho fem. Tant estimem als germans, tant estimem al nostre Déu Pare.
Rei dels cors que estimen prega per nosaltres, els teus germans petits.

ADVENT  2008
Quants anys fa, 20, 30, 40 o més que refem l’Advent? Celebrem quelcom o ens preparem a unes despeses extra? Potser ja albirem les vacances a la neu, les joguines i els regals, o la conveniència de quedar-nos a casa? Tenim la fe desperta i posada al dia, o mig endormiscada  somiant nadales, torrons i neules i comptant quan podrem donar a la caritat, a la compassió i quan al sentimentalisme? Celebrarem una història del passat, una feta extraordinària per a la humanitat, o quelcom present en l’etern de Déu i actual en la nostra terra?
Déu, avui, fa l’anunci primitiu que la dona esclafarà el cap de la serp, avui l’àngel anuncia a Maria l’Encarnació del Déu Fill, avui neix el nostre Germà Déu, avui Jesús mort i ressuscita, avui el Pare contempla totes les seves filles, tots els seus fills, reunits en el seu amor i la seva felicitat.
Nosaltres, però, vivim en el temps i en l’espai, tenim passat i present, potser futur, però és en el present que vivim i hem d’actuar. La història és passat, el avui és vida o ha de ser vida de cada dia, vida viscuda en l’amor.
Amigues, amics, reconciliem-nos amb nosaltres mateixos, perdonem-nos, i estimem que l’amor esborra les faltes. Cantem la Glòria de Déu, preparem amb cants i alegria el Naixement, que si va passar fa dos mil anys, també passa avui, demà i l’altre, no oblidem totes aquelles, tots aquells, que ja no tenen esma  ni per cantar, ni per plorar, la seva fam, la seva angoixa, la seva solitud, ni de cridar el seu dolor, la seva desesperació. Per això tenim quatre setmanes per pensar com podrem donar esperança a algú malalt, afamat, assedegat, perquè NADAL és el crit de Déu Fill, sigueu germans com jo m’he fet germà vostre !!!  Perquè en l’etern de Déu, NADAL és cada instant d’aquí en la terra, i en cada instant algú mort de fam, de set, de malaltia o d’alguna bomba, Nadal  plora i gemega en l’esperança,                                                                        P.G.

Que administrem? La vida no sempre ens deixa administrar gaire coses. Des del naixement estem condicionats, per la família, l’entorn favorable o no al nostre creixement personal, l’escola i un llarg etc.

Tots tenim uns dons innats, unes qualitats apropiades a cadascun, que anirem desenvolupant més, tant com podem que com volem. Però sigui com sigui som responsables de les nostres capacitats.

Siguin innats, dons pròpiament dits, siguin adquirits pel nostre esforç, gràcies moltes vegades a circumstàncies exteriors. Un nen intel·ligent nascut en un raval de Sao Paolo i un altre en una família benestant de Barcelona, seran ben diferents, en resultats.

Això també són dons que rebem, dons que hem d’administrar, dels rèdits, les germanes, els germans pobres a qui Déu, a traspassat els drets que li pertoquen, segons Jesús.

El compartir evangèlic és molt llarg; té ramificacions inesperades per una atenció superficial. Els altres tenen dret a participar, dels diners, del menjar, del temps, del respecte, del saber, de la qualitat de vida, de la nostre persona., de la nostra vida mateixa.

L’altre, els altres, els ignorants, els sense treball, els sense sostre, els malalts, els oblidats, els immigrants en terra nostra o desplaçats en pròpia terra, qualsevol dissortat de la terra té dret als beneficis que el nostre treball tregui dels dons que tenim. I si som malgastadors, n’haurem de donar-ne comptes a ells..

P. G.

Pregària

Senyor, no és a la fi dels temps quan haurem de passar comptes, ni a la fi de la nostra vida. És cada dia, és cada instant que truques a la porta i ens preguntes pels germans.

Els germans són el nostre tresor, i són la nostra guardiola també. És en ells on podem dipositar els dons que hem rebut, i els dons que hem guanyat amb esforç i constància i, en ells i amb ells, fer-los multiplicar per deu o cinc o dos.

No és la quantitat de beneficis, ni l’augment comparatiu que t’interessa, Senyor, sinó l’esforç, la generositat, la voluntat que posem en el guany, en l’augment, en el lliurament als germans.

És cada dia que hem de donar comptes a la nostra consciència, i als nostres germans, perquè quan sigui l’hora dels comptes definitius la nostra llibreta estigui plena de xifres en tinta negra i sense un sol punt de vermell negatiu.

En el futur, Senyor, podem comptar amb la teva misericòrdia i la teva bondat, però en el present és amb el perdó dels germans i el seu reconeixement. El gran futur el fabriquem en el petit present.

Ajuda’ns, Senyor.

Construïm el Regne de Déu en les seves dues dimensions?

El Regne de Déu aquí a la terra, i el mateix regne de Déu, en la nostra terrissa.

En nosaltres tenim posats ja els fonaments; la fe que l’Esperit Déu ens ha ofert i que hem acceptat de bon grat, i que any rera any, mes rera mes, dia rera dia, anem construint, reformant, polint i que acabarà el Pare quan ens rebi a casa seva.

En aquest treball, tenim l’Esperit per arquitecte, l’evangeli per mestre d’obres, i els materials ens els proveeix la vida. Potser els més valuosos són les victòries sobre l’egoisme, l’orgull i la insolidaritat, pedres vives arrancades de la pedrera del nostre jo, gemmes precioses fàcils de trobar i difícils d’arrencar.

Amb aquest material també posem la nostre part en l’edificació del Regne de Déu en la terra, edificació col·lectiva a la qual no podem renunciar, malgrat la nostre petitesa, sense renunciar al mateix temps a edificar-lo en nosaltres. Regne que en Jesús té el seu fonament.

Perquè el Regne és un, el construïm en nosaltres, el construïm en el nostre entorn, en el món, i l’acabarà Déu mateix en cadascun de nosaltres primer i en el món, quan faci el cel nou i la terra nova, on no hi haurà ni plors, ni dolor ni la mort.

Però mentrestant, hi ha plors, fam, guerres i morts, que cadascun i cadascuna de nosaltres ha d’intentar mitigar, de rompre’n les cadenes, encara que hàgim de menjar menys, beure menys, divertir-nos menys, i estalviar el que creien necessari per a nosaltres.

                                                                                           P. G.

Pregària

Pare, l’apòstol Pau ens diu que som edifici construït per Tu però que hem d’acabar nosaltres mateixos, ajuda’ns a fer servir bons materials, humilitat, amor, servei, compassió, etc.

Jesús, germà, ens vas dir que si t’estimem, escoltant i complint les teves paraules, el Pare també ens estimarà i vindreu a nosaltres i fareu estada en els nostres cors. Ajuda’ns a complir el teu manament d’amor.

Esperit Déu, inseparable del Pare i del Fill trinitat d’Amor diví, ajuda’ns. T’obrim el cor i la ment, posem al teu servei la nostre voluntat, inunda’ns amb el riu de gràcia sorgint del costat lacerat del nostre germà Jesús de Natzaret, perquè tinguem una vida plena de fe, d’amor i de servei.

Déu Fill, un dia et vas fer un de nosaltres, vas conèixer l’amistat, i la compassió, vas compartir alegries i dolors. Un més en aquesta terra, vas olorar l’aroma de les flors, fruir del calor del sol i la tranquil·litat de les nits, vas conèixer el zèfir matinal i les ventades de la tempesta, vas lloar el Pare per aquesta terra, dissortada terra nostra, que et va rebre en la pobresa, en la persecució, com tantes nenes, nens, homes i dones, encara ara paeixen. Ajuda’ns a estimar tota criatura, a lluitar dins les nostres capacitats per una terra nova i una humanitat millor.

Si Jesús no hagués mort, si no tinguéssim tants testimonis de la seva mort, podríem molt bé dubtar de la seva humanitat, i creure que era un espectre, una il·lusió col·lectiva, com en els primers segles alguns consideraven.

Per altra part, aquesta era una necessitat prèvia a la resurrecció, sense la qual podríem seriosament dubtar de la seva divinitat. Ambdues, mort i resurrecció, estan a la base de la nostra fe.

I de la nostra esperança . La mort ens és inevitable, sigui plàcida o no, és llei de vida comprovada per tothom. Poques esperances podríem tenir d’una vida millor, tant cruel per a molts, ni cap seguretat d’una possible vida després de la mort.

Per això trobo molt adient l’evangeli d’avui, en la commemoració dels difunts. El que no em convenç, ni trobo bé, és que l’Església l’acoti als fidels, als seus batejats, com si per la a immensa majoria d’homes i de dones des del principi de la humanitat, no existís vida futura.

A cada moment, en cada ocasió, trobem que, malgrat que ens ensenya un Déu amor, i un Jesús que ha mort per tota la humanitat, ho redueix tot als seus, als batejats, als que estan censats en alguna parròquia.

P. G.

Pregària

Pare, Déu amor, acull tots i totes els difunts, en la teva glòria. Totes i tots són filles i fills teus, per voluntat teva, per misericòrdia teva, perquè ets Amor i per Amor els vas posar en la teva creació, aquesta terra nostra i teva.

Déu Fill, el teu amor i el del Pare, t’ha dut a encarnar-se i fer-te un més de la humanitat, una criatura més en el temps i l’espai d’aquest immens univers, i d’aquesta terra volguda pel Pare per residència nostra i de Jesús, tu persona humana.

Esperit Déu, fidel al Pare i al Fill, Déu com ells, Tu has fet possible l’encarnació del Fill, tu has dut a terme els designis eterns del Pare, i gràcies a Tu som germans de Jesús i, per Ell, fills del Pare i cridats a la vida eterna, en plena comunió amb la família divina.

Trinitat Déu, t’agraïm la teva generositat, l’esperança que dónes als qui et coneixen i creuen en Tu, i aculls totes aquelles i aquells qui, sense saber de Tu, viuen honestament la llei que tens gravada en tot cor de tot ésser humà.

Pare, Fill i Esperit volem viure segons l’ensenyança de Jesús, Déu i Senyor nostre.

        Molts fan servir aquest text de l’evangeli d’avui, per assegurar que Jesús va dir: ”Estimaràs a l’altre com a tu mateix”. Sí, ho va dir, però en resposta a la pregunta sobre els manaments de la Llei, la de Moisès.
La seva vida demostra que ell la dóna pels altres; i si la dóna no vol dir que menysprei la vida dels altres, sinó que la valora més. Ell diu: “estimeu-vos com jo us he estimat” però just abans havia dit “jo dono la meva vida per vosaltres” .
És veritat que ja és difícil estimar l’altre com a un mateix. Però si coneixem l’evangeli, no hauríem de dir mai que hem d’estimar els altres com a nosaltres mateixos, perquè Jesús no ho va dir, és una interpretació esbiaixada.

Si entenc bé l’evangeli, Jesús, no posa el primer manament “estimaràs a Déu….” entre les nostres obligacions per raons, per a mi, obvies: Com podem tenir realment amor a qui no hem vist mai, i que no coneixem a penes?
Per això, ell unifica els dos en un de sol,  perquè a la germana, al germà, al atuït, al pobre, al que està sol, al que té gana, que està malalt, presoner o és immigrant, a tots aquests o aquestes sí que els veiem, sabem qui són, els toquem i necessiten amor, saber-se apreciats, valorats, estimats, mentre que Déu no ho necessita.

P. G.

Pregaria

Senyor, el Déu Yahvé, que s’havia revelat a Moisès només havia mostrat una cara d’ell, la que necessitava conèixer “un poble dur  i rebel”

Senyor Jesús, tu ens revelat la totalitat de Déu, la seva essència. Ens has explicat que és AMOR Pare i Mare, AMOR absolut, que s’ha afillat en tu, tota persona humana, i que ens té l’estima com fills vertaders.

Ens has revelat que la persona humana és la seva glòria, que el culte que vol és el respecte per a qualsevol fill i filla seus: Que l’amor al qual ell té dret, el reclama per als seus fills i filles que tant estima.

És veritat, Germà, que no entenem gaire bé el seu amor misteriós i diví; que el comparem sovint amb la referència que tenim més a mà: l’amor humà, i ens oblidem de que tu ets el nostre referent real: “Jo dono la vida per vosaltres, estimeu-vos com jo us he estimat”.

Ho sabem de memòria, Senyor Jesús, ho tenim en el pensament, ho tenim en la boca; potser no ho tenim prou en el cor. Ajuda la nostra bona voluntat, dóna’ns l’Esperit d’amor teu i del Pare. Ajuda’ns amb la gràcia del Pare, la teva força i l’acompanyament de l’Esperit.

Gràcies, Senyor Jesús, per haver-nos revelat que Déu és AMOR i vol que el retornem als nostres germans més dissortats..

el que és del Cèsar i a Déu el que es de Déu . No ens és fàcil distingir tot el que és del Cèsar. En la nostra societat el Cèsar sens dubte és l’Estat. I reconeixem que té dret a imposar taxes i impostos, però són justos?

Té dret a utilitzar els nostres diners a fabricar armes, avions i vaixells de guerra encara que doni treball a molta gent? Té dret a pagar els nostres representants de més rang amb sous sense comparació amb els treballadors?

Nosaltres també formem part d’una altra societat, l’Església catòlica, que com a tal per funcionar necessita també diners. I, com a membres d’aquesta societat tenim el deure de mantenir-la. Ella existeix per dur l’evangeli a les nacions, i ser la imatge viva de Jesús de Natzaret per fer-lo creïble. Les seves estructures compleixen? Són mostres vivents de la vida de Jesús? No tenim dret a fer opció de consciència?.

El que és més clar de tot és el que hem de donar a Déu, perquè tot és de Déu, excepte la nostra llibertat i voluntat, perquè ens les ha donades. Tanmateix, Déu no necessita absolutament res de nosaltres; per això n’ha fer donació als seus fills, a les seves filles més dissortats.

Per això ens fa administradors responsables perquè els rèdits siguin donats als autèntics propietaris de la seva heretat, els pobres de tota mena. Siguin quins siguin els dons que ha posat a les nostres mans, físics, morals, intel·lectuals, innats o adquirits els hem d’administrar en bé dels pobres, l’única forma de donar a Déu el que és de Déu.

P. G.

Pregària

És d’ètica humana, Pare, pagar les taxes i els impostos; és de vida de l’evangeli, Senyor, pagar-los; és robar a les germanes, als germans, cisar els pagaments, amagar els guanys. Els més rics, són qui més solen fer-ho, però qui més qui menys també ho fa. Però aquells són més culpables.

També hauran de donar comptes els administradors de tots nivells que cisen, retallen, en favor seu, que, abusant de la seva situació, provoquen pèrdues a les administracions o lucres exagerats als amics, o es deixen subornar. Sí, Déu amor, pequen contra el teu amor, i contra l’amor degut als germans.

Déu Pare, què et podem donar si tot és teu? Si no necessites res de nosaltres? Tanmateix tenim la nostra voluntat que et podem oferir, no en esclavitud, sinó en la llibertat de complir els teus designis, treballar per la instal·lació del teu Regne, de viure l’amor als germans.

Germà Jesús de Natzaret, tu vas més lluny en l’exigència, tu ens demanes que tornem el què tenim i el què som, la nostra vida als germans, a les germanes més pobres, més petits, més desvalguts, que pateixen més, que mengen menys, que estan más assedegats que nosaltres. Perquè tot això és dur et tque enim i has traspassat als teus germans i germanes.

Esperit Déu, ajuda’ns a conèixer què és legítimament del Cèsar, i el què tu has traspassat als teus fills i a les teves filles, germanes i germans nostres. Ajuda’ns a viure millor l’evangeli amb tots els seus aspectes.

La setmana passada parlava de responsabilitats, i de que alguns eren alhora ceps i vinyaters.  En l’evangeli d’aquest diumenge, també hi trobo també una doble responsabilitat, però aquest cop generalitzada, encara que en diferents intensitats.

Les noces del Fill Déu amb la humanitat Ja s’ha realitzat en el temps, però encara no el banquet perquè hi falta molta humanitat. En aquest àpat de felicitat tots hi estem  invitats.

Però alhora també som dels criats enviats a buscar la gent, a dur-los la invitació, o buscar pels camins i pedregars del món, qui accepti la invitació. Així resulta que tenim  la doble responsabilitat de convidats i de cridar als invitats.

Anunciar la BONA NOVA del Regne i participar-hi; ser farina de blat i llevat; llum i taula per posar-la damunt, vianda pels germans i sal que l’adoba, deixebles i apòstols, ser sants i suportar ser pecadors, escampar el Regne i formar-ne par.

Alguns ens toca ser cuca de llum que il·lumina, amb la comunitat, el camí; altres llums d’oli sobre la taula o fars sobre el turó. Entre tots i amb tots omplir la sala del banquet, acompanyar i festejar el casament de Déu Fill amb la humanitat.

Però hem  de dur el vestit de festa de Jesús, hem de ser reconeguts deixebles per la vida que fem, no pas per les nostres paraules o escrits. La nostre llum, petita i a ran de terra, o vista en la comunitat, o destinada a il·luminar el món, a de ser claror de l’Esperit, a de tenir el visat de la nostra vida perfumada en Jesús, confirmada pel servei i l’amor.

Pregària

No n’hi prou, Pare, de venir a les noces de la divinitat del Déu Fill amb la humanitat en Jesús. Ens cal dur el vestit de festa. No n’hi ha prou de tenir fe, de dir que hom és deixeble de Jesús, cal que els altres ho vegin, cal que duguem una vida cristiana.

Aquestes noces a les que s’assembla el Regne, Pare, les celebra la humanitat sencera, i són per a totes les persones que duen el vestit de persona humana, tallat en la humanitat perfecta de Jesús de Natzaret. Tanmateix, Déu bondadós, no files massa prim.

No t’importa gaire si està fet per un sastre o un sapastre, si hi ha algun descosit o alguna taca, el que t’importa, Déu amor, és que siguem tant perfectes com siguem capaços, que es noti el nostre esforç per anar nets i polits que, a més de ser-ho, els altres vegin en nosaltres una persona de veritat.

En el banquet, Déu Mare, estan convidats tots els teus fills i totes les teves filles, sense excepció. Tanmateix sovint els qui han estats invitats especialment se’n fan indignes. Estan per les seves creences que volen imposar, estan pels seus rituals que volen mantenir intactes al llarg del segles.

Hi entraran totes i tots aquells  i aquelles, revestits d’humanitat, d’amor compassiu, d’amor servicial,  de bona voluntat per fer el bé, amb fe o sense fe, coneixent Jesús, Mahoma, o Moisès, el Taos o Buda. Per les obres tu els coneixes, no per les paraules o les pregàries.

Déu amor trinitari, ajuda’ns a ser persones plenament humanes com ho era el nostre germà i model Jesús de Natzaret; ajuda’ns perquè la nostre fe en ell, sigui esperó que ens faci avançar en humanitat, en amor i en servei a les germanes i germanes.

És fàcil mirar la Jerarquia com uns vinyaters destralers, que malmeten el poble de Déu, la vinya del Senyor, que amb el seu afany per arrencar les males herbes, descuiden els ceps.

Però no són els vinYaters qui donen donen el raïm dolç o agràs. Poden ajudar als ceps, mitjançant cavades, femades, regades, podades, etc, a donar més fruit, però serà sempre el cep qui donarà els raïms.

L’important, lo més principal, són els ceps, i els ceps som nosaltres, cada una de nosaltres, cada un de nosaltres, i també cada un dels sacerdots, bisbes i Papes. Ells amb doble responsabilitat, com a ceps, i com a vinyaters.

No hem, no podem oblidar que nosaltres som responsables de la collita que donem, que cada un i una de nosaltres serem qui respondrem de la mena de raïms, la mena d’obres que fem.

I resulta que nosaltres som, o érem, de bona classe, fets per donar bons fruits, d’amor, de justícia, de pau, d’ajuda, de servei, d’amistat, perquè són sentiments innats, la llei natural que Déu té gravada en tot cor humà.

I, si bé és cert, que la família, l’entorn, la societat, l’ensenyança, les amistats, podem ser, més d’un cop, pedregada, sequera, míldiu i d’altres infermetats que ens podem minvar la collita; a última hora sempre, encara que n’hi hagi menys, encara que siguin pocs, nosaltres podem i devem donar raïms dolços als nostres germans i germanes que tenen dret, que esperen de nosaltres, consol, pau i amor.

Sí, és més fàcil mirar enlaire, els de més amunt, però serem nosaltres, cadascun de nosaltres qui carregarà la culpa personal, no el papa ni els bisbes, ells ja tindran les seves personals.

P. G..

Pregària

Senyor, no som com els vinyaters que presentes en aquesta paràbola. Potser perquè no sabem el valor de la vinya, potser perquè en tenim prou en saber-nos membres del nou poble de Déu.

Tanmateix si volem participar del nou poble hem de ser durs, molt durs, en certa manera assassins del nostre orgull, del nostre egoisme, de la nostra vanitat.

Hem de ser treballadors fidels a l’amo que és amor, que dóna amor i exigeix amor, servei, disponibilitat, compassió, compartir, respecte als germans. Aquest és el treball que ens has donat si volen estar dins la teva vinya, el teu poble, la teva heretat.

La teva vinya d’ara, Pare, està sense tanques, sense murs, oberta a la intempèrie, als vents i les gelades. El món actual l’envolta, l’acorrala, sembla que l’Esperit l’hagi abandonada, perquè confiem més en la nostra saviesa que en la seva, més en la nostra força que en la d’ell. En lloc d’obrir-nos a la nova realitat volem mantenir la tradició, els capatassos només manen, només fan servir l’assot, i es mantenen a sopluig sota les seves capes.

Tingues, Senyor, pietat de l’Església, és el teu poble. Ajuda-la a trobar el seu lloc i la seva forma en el món present. Ajuda’ns a nosaltres, els ceps que tu has plantat, a donar dolços fruits al nostres germans

Aquesta  tensió que Jesús  separa en els dos germans, és una realitat intrínseca en nosaltres. Volem fer la voluntat del Pare, volem seguir plenament a Jesús de Natzaret, però…

Quantes vegades hem dit SÍ però al capdavall ens hem fet enrera? Quantes vegades hem fet el ronsa, però al final hem acabat per fer el que la consciència ens deia de fer?

Aquesta tensió entre l’obediència i la desobediència existeix des de la infància, és una conseqüència de l’autoafirmació necessària per a ser persona, no tan sols davant els altres, sinó inclús davant Déu.

Autoafirmació que  és necessària per no ser xais, borregos que a tot diuen sí, ovelles en ramats que segueixen sense rumiar-s’ho el pastor que els agrada escoltar, o que els diuen que estan obligades a escoltar.

Amb aquesta tensió ens formem, perquè ens empeny a escoltar la gent de pols oposats, a comparar mestres divers, opinions variades, per acabar tenint la nostra pròpia, en política, en religió, en gustos musicals o artístics, etc.

Al final el que val és donar el sí, i fer lo que la nostra consciència, prèvia informació i reflexió ens proposa, amb disposició, sempre, de rectificar tan bon punt ens adonem que no estem fent la voluntat del Pare, que no estem seguint a Jesús de Natzaret, o que algú ens dóna raons que ens demostren que anem equivocats.

No són els errors, les equivocacions el mal; és la tossudesa en no admetre que l’altre pot tenir raó..
P, G.

Pregària

Pare, has creat el món, i ens l’has donat perquè el treballem i el perfeccionem, fent-lo així lloc del teu Regne. Terra on s’hi visqui en pau, amb germanor, amb justícia,  compartint el poc i el molt de cadascú.

Fill, t’has presentat en el món persona humana per assumir tota la humanitat des del principi fins a la fi. Ens has fer germans teus, fills estimats del Pare i Mare, Déu Amor. Tu has dut el Regne a la terra, però ens has deixat la tasca de fer-lo realitat.

Esperit, unió del Pare i del Fill; Jesús t’ha deixat perquè ens guiïs, ens ajudis i ens protegeixis en el nostre treball per el Regne aquí en la terra, preludi i promesa del Regne del cel, no per fer-lo tu.

Trinitat d’Amor, que t’has fet conèixer; que demanes la nostre col·laboració per acabar la teva creació en formació, amb el nostre treball, amb la nostra suor, ajuda’ns, que som dèbils, distrets i sovint porucs.

Déu i Senyor nostre, Jesús de Natzaret, germà, mestre  i company, encarnat en els germans, fet pa per alimentar-nos, ajuda’ns, esperona’ns, volem bastir un regne de pau, de justícia i d’igualtat. El Regne de Déu Pare aquí, en aquest món, el teu món.

Aquesta nova paradoxa de Jesús, em costà molt d’entendre, si és que l’he entesa. Alló de perdre la vida i retrobar-la, o de guardar-la i perdre-la, l’experiència m’ho ha fet comprendre. Però aquesta…

Entenc molt bé que la recompensa,  la  “salvació “. sigui la mateixa per a tothom. El Déu Fill, en Jesús de Natzaret ha Redimit i Salvat tota la humanitat, d’abans, d’ara i de després. Tothom, més  tard o més d’hora, viurà en  l’Amor Déu etern.

Encara que, potser, no pensi com Déu, em sembla que l’instint de justícia que tenim en el nostre cor, com l’amistat i l’amor, són d’origen diví, formen part de la nostra semblança  amb  Déu, que ens permet ser imatge seva,

És cert que la justícia humana, busca més punir que redimir. És cert que la justícia humana  jutge segons  l’exterior, i Déu ho fa amb ple coneixement  de totes les circumstàncies que envolten la vida del pecador. Per això és Just.

Però,  per Maria i Josep, entre d’altres, bé deu haver-hi alguna diferència de participació en la felicitat de Déu, i la de la colla de salvats gairebé malgrat ells mateixos.  En la meva catequesi proposava que hi haurà la diferència en la capacitat de ser feliç. Proposava com exemple una mare que té tres filles d’edats diferents i que regala a totes tres el mateix vestit, tots iguals menys en les talles, i si hi hagués un error en l’entrega cap estaria contenta, però ben repartits tots fan la felicitat de cadascuna. Com sempre l’exemple és inexacte, però, potser, és valid.

Tothom la mateixa recompensa,  però en graus diferents, segons la capacitat d’amor adquirida en aquest món.
P.G.

pregària

Pare, amo de la vinya del món, podries fer-ho tu però m’has volgut fer-me participar voluntàriament en el perfeccionament d’aquesta terra amb el treball, corporal, intel·lectual, espiritual, i de qualsevol mena.

Fill, germà meu i de tots, hauries pogut establir el Regne de Déu en la terra, però m’has reservat un treball específic per mi, com també n’hi un per a cada persona que neix, viu i mort en aquesta terra .

Esperit del Pare i del Fill, Jesús t’ha encarregat suplir-lo un cop ell a tornar amb el Pare, però també, com ell, no vols actuar amb la teva força i doblegar les voluntats humanes.

Trinitat d’Amor, si no ens haguessis fet lliures, el teu Regne fa mil·lennis que estaria en aquest món, però no seríem fills teus, perquè tu ets lliure i ens vols lliures, perquè tu ens estimes com una Mare, i vols que ens estimem com germans, perquè saps què vols i nosaltres devem voler voluntàriament el que tu vols.

Només així som imatge teva, només així ens pots acceptar a casa teva, i donar-nos la insígnia de Fills, encara que siguem només uns fills ganduls i pròdigs.