Quan arribo per primer cop a una ciutat, i faig els itineraris de tot “bon turista”, sempre acostumo a deixar-me, ja sigui per preferències o prejudicis, la visita al museu d'Història. Cal dir, però, que això ha canviat.
La raó és perquè a vegades passa, i quan passa és magnífic, que certs artistes aconsegueixen transmitir-nos la fascinació per alguna cosa, com seria el cas de José Luís García.
Aquest director de cinema va quedar atrapat i fascinat per la vida i obra del soldat i pintor argentí, Cándido López, qui va deixar constància visual de la guerra de la Triple Aliança (1865-70). Una guerra que va ser cruel i genocida com totes, però d'ella no s'en parla als llibres d'història (en cap dels continents). Això deixaria clar els defectes de la suposada imparcialitat i objectivitat històrica… Malgrat això, i per sort, molts cops són les arts plàstiques, la literatura i el cinema les què acompleixen aquesta tasca. Aquest seria el cas de Cándido López, primer, i de José Luís García, desprès, amb la seva pel·lícula Cándido López, los campos de batalla.
Tenint com a guia els quadres de Cándido, qui a més de pintar també va lluitar, José Luís García inicia un recorregut que el portarà fins al Paraguai. Doncs va ser aquest petit país l'atacat per l'exèrcit de la triple aliança formada per l'Imperi del Brasil, Argentina i Uruguai. Una guerra aparentment provocada pels interessos comercials d'Anglaterra i les ànsies imperialistes del president paraguaià. I que tot plegat que va suposar un dels episodis més amargs i desconeguts del continent.
Cándido López va rebre un tret a la mà i va abandonar el front abans d'acabar la guerra. Per tant, no va poder pintar el final perquè, com es diu a la pel·lícula, “només els morts veuen la fi de la guerra”. Per això, més d'un segle desprès, José Luís García arriba amb la seva camera fins al 1870, fins a la derrota del Paraguai.
*- Aigües que van a la mar és el significat de Paraguai, del Guaraní.
per Francesca Viana