Al final de l'escapada

Fa fred, i no tenim ganes de sortir. Podríem anar als Verdi o al Floridablanca, però amb aquest temps la mandra es multiplica. Compro una ampolla de vi, formatge de cabra i fem una amanida. He passat, abans, pel videoclub a llogar alguna pel·lícula. Naturalment, no sé com, he acabat als prestatges dedicats a la Novell Vague. Encara no havíem vist “Al final de l’escapada” de Jean-Luc Godard.

L’autor de “Le Mephris” ens explica aquí la historia de Michele (Jean Paul Belmondo), un lladre de vehicles que mata a un policia al principi del film en un succés absurd, i que s’enamora d’una bellíssima noia nord-americana anomenada Patricia (Jean Seberg). Michele cerca desesperat a un conegut que li deu diners. És la única possibilitat d’escapar amb Patricia, ja que els policies li estan a sobre. Al final, la noia, que té por d’enamorar-se de veritat del lladre de cotxes, el denuncia. El final de Michel, i el final de la història d’amor per tant,  és tràgic, en una seqüència que ha passat a la història del cinema.

“Al final de l’escapada” (A bout de souffle), rodada a París a 1930, és un punt de partida per aquesta nova generació de cinema francès. Basat en un argument de Truffaut, Godard crea un guió on els personatges commouen a través de la magnífica fotografia de Coutard. La nova ona, que sorgeix com a resposta a la decadència de la indústria americana, entén el cinema com a un art en estat pur, on es pot experimentar amb el temps, la imatge i la bellesa.

per Albert Lladó



← Torna a l’hemeroteca