Un dia abans de començar el meu periple bonarens, va caure a les meves mans el llibre titulat “Fuera de campo. Literatura y arte argentinos después de Duchamp” (Speranza, Graciela. Anagrama, Barcelona, 2006). Dir que va caure a les meves mans no té altre interès que potenciar el caràcter novel·lesc del meu descobriment, la veritat és que el llibre me’l va regalar la meva germana.
Al llegir les primeres pàgines vaig saber que Marcel Duchamp havia viscut nou mesos a Buenos Aires, però el que em va sorprendre va ser que el seu estudi al carrer Sarmiento estava a cent metres de casa meva. La coincidència és gran si pensem que hi ha 12 milions d'habitants.
Molt a prop d'aquesta adreça es troba també l'avinguda Corrientes, que travessa i articula la ciutat. Corrientes té la peculiaritat de ser llarguíssima, sembla que no s'acabi mai. A mesura que vas caminant es transforma, hi ha una part dedicada a les botigues de roba, altra a les botigues de la llar…però el que més es coneix de Corrientes és el tram comprès entre l'avinguda 9 de Julio i Callao. Aquí es concentren la major part de llibreries, teatres i cafès més coneguts de la ciutat. Un espai de plena activitat cultural que a les nits es converteix en un espectacle en si mateix.
Probablement ara m'estigui deixant anar per l'emoció, no ho nego. El que no es pot negar és que ara mateix Buenos Aires ofereix molts espais de cultura. Sense anar més lluny, l'antic estudi de Duchamp va desaparèixer per l'ampliació del Centre de Cultura San Martín.
És per això que vaig quedar tan sorpresa quan llegint el mateix llibre vaig veure les anotacions de Katherine Dreier, una de les amigues franceses que acompanyaren a Duchamp a l'Argentina. D'acord amb la seva experiència, Dreier va escriure “recordo amb quin interès mirava els carrers de la ciutat per la finestra del meu carruatge mentre cercava allotjament quan vaig arribar a Buenos Aires. París de l'oest, la ciutat alegra i vital, plena de cafès i teatres. De la qual tant n'havia sentit a parlar!...però què poc s'assembla en realitat a París!”.
Tant Katherine Dreier com Duchamp es queixaven del provincianisme i la manca de cultura a Buenos Aires en aquells moments (1918-1919). Potser això era cert, no ho sé, però també podria ser que la seva mirada fos massa eurocèntrica i plena de prejudicis.
En tot cas, es podria dir que ara no és així. Bé, o el que la meva mirada, inevitablement eurocèntrica, creu veure.
per Francesca Viana