dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Ciutadans, però de quin país?

Es fa difícil resistir la temptació de comentar els pactes de govern que s’han realitzat arrel dels resultats electorals del passat dimecres 1 de novembre. Però si hi ha algun motiu per obviar els comentaris, que és la única alternativa que ens queda als votants –aquí volia posar ciutadans però no voldria confondre al personal-, un cop hem exercit el nostre dret a vot, és realitzar un comentari sobre els nous representants que tenim al Parlament.

La primera conclusió és que s’ha creat un grau més en la representació parlamentària pel que fa a la clivella nacionalista, considerant que fins ara el catalanisme podia estar representat per PSC i  Iniciativa, el nacionalisme moderat per Convergència i Unió, l´independentisme per Esquerra i
el no nacionalisme pel PP de Catalunya de Piqué, intentant desesperadament fer de coixí del missatge llençat des de fora de Catalunya pels membres del seu propi partit. Cal diferenciar aquest últim de l’anticatalanisme practicat constantment pel Partit Popular espanyol, posat de manifest constantment des que el l’any 2000 va obtenir la majoria absoluta a les eleccions generals.

Ciutadans és un partit que neix per reivindicar el legítim sentiment que tenen molts catalans de sentir-se també espanyols. Fins aquí no hi ha cap objecció a fer a cap país democràtic perquè sempre és millor que aquests sentiments siguin articulats en forma de partits polítics que obtinguin representació a les cambres corresponents. Però sí hi ha objeccions a fer pel que fa a la manera en que ha estat exposat aquest discurs. Crear un partit polític partint de la premissa que a Catalunya existeix un problema de convivència entre el català i el castellà és crear-lo a partir d’una gran mentida però amb un efecte demagògic massa llaminer com per deixar passar l’oportunitat per alguns mitjans que constantment alimenten aquesta idea des de fora. A més, el discurs sobre la llengua i els signes identitaris sempre és molt més atractiu que discutir sobre polítiques efectives perquè d’una manera o altre aquest sí que és un àmbit que afecta a tothom.

Sentir l’Albert Rivera, cap de llista del partit a Barcelona, afirmant que el repte és expandir el partit a la resta de l’estat espanyol, en un principi tenia la seva gràcia perquè el discurs de la confrontació entre el català i l’espanyol només és aplicable a Catalunya, no a la resta de territoris del que es coneix com països catalans i, per descomptat, no a la resta de l’estat. Però esgarrifa pensar el que pot fer un partit d’aquestes característiques per tal de cridar l’atenció fora de Catalunya. El discurs populista pot passar de la llengua a la immigració o al terrorisme, avui dia afortunadament conegut com a procés de pau, problemes amb els quals és molt fàcil proposar solucions polítiques del tot  irresponsables, amb la qual cosa s’entraria en el terreny del tot s’hi val i de la radicalització dels discursos polítics, quelcom que la història ha demostrat fatídic, sobretot al llarg dels últims segles. La única resposta davant d’això és la pedagogia política i aquesta sí que és una tasca que queda en mans entre d’altres de partits polítics i mitjans de comunicació, fins i tot els afins a la causa “ciutadana”.

Quim Torres | Politòleg

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris