En aquest món –creguin-me- hi ha llocs increïbles.
Possiblement el més increïble de tots sigui el Registre Civil.
Ahir mateix em vaig passar per allà cercant- amb alguns dubtes- la meva fe de
vida. Una funcionària molt amable m’ha certificat en un foli sèpia que li
consta que sí, que juraria que un servidor està viu; molt desmillorat però viu.
Bé, que ella posaria la mà en el foc.
Mentre estampava la capçalera vaig pensar que si jo estigués en el seu lloc em
sentiria desbordat: abans de mi havia assegurat per escrit a una dona que el
seu marit estava mort. Que no li donés més voltes; que des d’aquest moment no
contés amb ell per a baixar-li les escombraries.
Al sortir vaig coincidir amb la vídua a
l’ascensor. Jo em sentia tan vital i ella... tan alliberada.
Ho han d’entendre.
per Aster Navas