L’increment dels preus del petroli ha reobert el debat nuclear. Encara que el preu ha tornat a baixar (després del rècord del juliol), molts indicadors anuncien que els preus continuaran alts. L’actual reculada es deu simplement a la pausa climàtica de la tardor. Entre els factors alcistes hi intervenen la demanda de petroli de la Xina, l’Índia i altres països emergents amb elevats índexs de creixement. També hi ajuda la inestabilitat de molts països productors: l’Iraq enmig d’una guerra civil; Bolívia, Veneçuela i l’Iran amb un rumb imprevisible...
Una solució seria reduir el consum sense frenar el creixement. Els països avançats, Europa, el Japó, Amèrica, per gust o per força estan adoptant mesures fiscals o mediambientals amb aquest fi, com regular el mercat del motor per millorar l’eficiència energètica, elevar els impostos sobre els carburants o promoure fonts alternatives. Això pot pal·liar el problema, però no resoldre’l: res impedirà els països emergents de consumir l’energia que els calgui per créixer. La demanda doncs augmentarà en paral·lel amb els gasos d’efecte hivernacle.
Una altra solució seria trobar energies alternatives rendibles. Mentrestant, però, molts països ja han optat per l’energia nuclear: França (des de sempre), Canadà, Finlàndia, i molts altres ho estan fent, no tant per raons ecològiques, sinó per garantir el subministrament, i perquè ara la tecnologia és més segura. A més, el canvi climàtic ho fa aconsellable.
La meva pregunta és: per què a Catalunya no es discuteix això obertament? Què ho frena? N’hi ha que preferirien comprar electricitat (nuclear) a França, sempre que puguin conservar el país lliure de centrals nuclears.
per Miquel Costa