dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Pep Montes

Pep Montes
Pep Montes és gerent de
l’Ateneu Barcelonès i periodista. Les seves columnes al diari El Punt són
admirades i admirables per la independència amb la que escriu i la crítica
intel·ligent que utilitza constantment. La gestió cultural, aplicada a
polítiques de joventut, ha sigut, i és, la seva vida. Una vida a la que li roba
temps sempre que pot per a la seva veritable passió: llegir. Una mostra de la
seva intel·ligència i el seu activisme és el seu bloc anomenat Variacions.

-A què es dedica professionalment?
Sóc gerent de l'Ateneu Barcelonès, càrrec al qual he arribat
des de l'exercici d'una professió poc explicada i tot sovint mal entesa: la
gestió cultural. Vinc treballant en aquest sector des de fa uns quinze anys,
compaginant el treball directe per l'administració i des del món privat, amb
una empresa pròpia. Durant tots aquests anys he desenvolupat una
especialització poc comuna des del món privat i amb escassos professionals que
desitgin fer-hi carrera: les polítiques públiques de joventut. Ara mateix sóc,
també, president de l'Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de
Joventut (AcPpJ). Malgrat tot això que explico, però, sóc periodista de
formació. I diria també que per deformació. He exercit en exclusiva el
periodisme només durant tres anys de la meva vida, al diari El Punt, però totes
les meves activitats estan viciades per l'òptica tafanera, indiscreta i crítica
del periodisme.

-I què li agrada més de la seva feina?
A l'Ateneu Barcelonès tinc l'impagable privilegi de treballar
i ensopegar quotidianament amb bona part de les elits culturals, artístiques,
socials, econòmiques i polítiques del pais. Escolto què diuen als actes
públics, però tinc la rara possibilitat d'escoltar-los també entre passadissos,
xerrant sense protocols i opinant del mort i de qui el vetlla sense censures ni
filtres mediàtics.

-I menys?
Algunes rutines de la gestió quotidiana. Les polítiques de
personal, la dependència de recursos aliens i escassos (administracions i
patrocinadors) per desenvolupar projectes excel·lents i engrescadors i que tot
sovint queden escapçats per la falta de pressupost. 

-Però la seva afecció, en realitat, és…
Llegir, llegir i llegir. Com un ximple, compulsivament.
Sense ordre ni concert, devorant pàgines escrites. Frisant per acabar un llibre
quan tot plegat l'he encetat. Patint pel temps que em falta per llegir tot el
que vull llegir.

-Com a persona, com es definiria?
Dir d'un mateix que s'és una persona ja és molt. Planer,
directe, sincer, impacient, contradictori i em temo que una mica ingenu.

-Llibre, pel·lícula i música preferida?
Pregunta de resposta impossible. Us diré l'últim llibre que
he llegit, l'última pel·lícula que he vist i l'última música que he escoltat. El
mar, de John Banville. Bona nit i bona sort, de George Clooney. Un recopilatori
de Pascal Comalade.

-L’esport que li agrada més és…
Practicar-ne, cap. Odio castigar el cos; ho trobo macabre.
No entenc com podem trobar-li gust a torturar-nos a nosaltres mateixos tenint
la possibilitat de tractar-nos carinyosament. A no ser que passejar, per la
ciutat o per la muntanya, sigui un esport. Ara bé, trobo divertit mirar-me els
partits de futbol i, de vegades, els de bàsquet.

-Si tingués poder polític, què seria el primer que canviaria?
Bufa! La llista de canvis podria ser interminable. En diré
només algun per no fer-me pesat. Per començar, alguna cosa del nostre sistema
de representació política, com la implantació de llistes obertes a les
eleccions. Podríem seguir modificant el sistema de finançament dels partits:
sense límits per a rebre donacions, però obligació absoluta de revelar la
identitat dels donants. I del mètode passo al fons: canvio monarquia per república,
i m'apunto a una independència catalana sense referències identitàries ni a
drets històrics, que són dues de les coses més antidemocràtiques que se
m'ocorren.

-I si fos milionari, en què es gastaria els diners?
Compraria temps. O sigui, que deixaria de treballar per
poder llegir tots els llibres que he dit abans que no puc llegir per falta de
temps. I alguna cosa invertiria en promoure els canvis polítics que he llistat
més amunt. Ah…. i viatjaria. Viatjaria molt.

-Un fet històric que l’hagi impressionat especialment?
No diré ni la caiguda del mur, ni l'11S per no ser tòpic.
Però m'apunto a observar amb delectança la trompada que es fotran (que ja
s'estan fotent) els EUA a l'Iraq. Em temo que la guerra de l'Iraq suposarà una
frontera que dividirà l'abans i el després en les relacions de poder
internacionals, amb canvis d'una magnitud que encara no sabem copsar.

-Qui és el seu heroi o la seva heroïna?
El meu heroi és Superlópez, i la meva ment està superpoblada
d'heroïnes, però ara mateix em ve al cap l'Uma Thurman.

-En una amistat què és el que valora més?
Que no digui collonades sentimentaloïdes, que hi sigui quan
em faci falta, que es deixi ajudar quan li faci falta i que riguem junts fins a
perdre la respiració.

-I en una parella?
Que tingui amb mi tota la paciència que jo tinc poques
vegades amb els altres. Ah, i que em deixi dir-li tot de collonades
sentimentaloïdes. Això és incongruent amb la resposta a la pregunta anterior,
ja ho sé. Però… què voleu? Això és el que hi ha.

-Per què li agrada viure al Maresme?
De fet, no hi visc, tot i que hi he nascut, hi he crescut i
hi he après la majoria de coses que sé. Però hi soc força mesos durant l'estiu
i la majoria de caps de setmana, perquè la família encara tira (els dinars de
ma mare són la única cosa que em fa creure en el més enllà). En tot cas,
m'agrada el Maresme perquè tinc el mar a tocar, perquè la muntanya em cau al
damunt, perquè sóc a dues passes de Barcelona, i perquè, a poc que em despisti,
caic en la Catalunya  profunda. O sigui, que el Maresme és el
centre del món. Del meu món.

-I què hi troba a faltar?
Més aviat diria què m'hi sobra: urbanisme devorador del meu
Maresme, cultureta de poca volada i de mirada curta, polítics amb molta ambició
personal i poca ambició pública, i vies de comunicació necessàries però mal
pensades i executades encara pitjor. Això sí, val a dir que al Montnegre s'hi
fan els millors bolets del món.

per Albert Lladó

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris