Pep Montes

Pep Montes Pep Montes és gerent de l’Ateneu Barcelonès i periodista. Les seves columnes al diari El Punt són admirades i admirables per la independència amb la que escriu i la crítica intel·ligent que utilitza constantment. La gestió cultural, aplicada a polítiques de joventut, ha sigut, i és, la seva vida. Una vida a la que li roba temps sempre que pot per a la seva veritable passió: llegir. Una mostra de la seva intel·ligència i el seu activisme és el seu bloc anomenat Variacions.



-A què es dedica professionalment?
Sóc gerent de l'Ateneu Barcelonès, càrrec al qual he arribat des de l'exercici d'una professió poc explicada i tot sovint mal entesa: la gestió cultural. Vinc treballant en aquest sector des de fa uns quinze anys, compaginant el treball directe per l'administració i des del món privat, amb una empresa pròpia. Durant tots aquests anys he desenvolupat una especialització poc comuna des del món privat i amb escassos professionals que desitgin fer-hi carrera: les polítiques públiques de joventut. Ara mateix sóc, també, president de l'Associació Catalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ). Malgrat tot això que explico, però, sóc periodista de formació. I diria també que per deformació. He exercit en exclusiva el periodisme només durant tres anys de la meva vida, al diari El Punt, però totes les meves activitats estan viciades per l'òptica tafanera, indiscreta i crítica del periodisme.

-I què li agrada més de la seva feina?
A l'Ateneu Barcelonès tinc l'impagable privilegi de treballar i ensopegar quotidianament amb bona part de les elits culturals, artístiques, socials, econòmiques i polítiques del pais. Escolto què diuen als actes públics, però tinc la rara possibilitat d'escoltar-los també entre passadissos, xerrant sense protocols i opinant del mort i de qui el vetlla sense censures ni filtres mediàtics.

-I menys?
Algunes rutines de la gestió quotidiana. Les polítiques de personal, la dependència de recursos aliens i escassos (administracions i patrocinadors) per desenvolupar projectes excel·lents i engrescadors i que tot sovint queden escapçats per la falta de pressupost. 

-Però la seva afecció, en realitat, és...
Llegir, llegir i llegir. Com un ximple, compulsivament. Sense ordre ni concert, devorant pàgines escrites. Frisant per acabar un llibre quan tot plegat l'he encetat. Patint pel temps que em falta per llegir tot el que vull llegir.

-Com a persona, com es definiria?
Dir d'un mateix que s'és una persona ja és molt. Planer, directe, sincer, impacient, contradictori i em temo que una mica ingenu.

-Llibre, pel·lícula i música preferida?
Pregunta de resposta impossible. Us diré l'últim llibre que he llegit, l'última pel·lícula que he vist i l'última música que he escoltat. El mar, de John Banville. Bona nit i bona sort, de George Clooney. Un recopilatori de Pascal Comalade.

-L’esport que li agrada més és...
Practicar-ne, cap. Odio castigar el cos; ho trobo macabre. No entenc com podem trobar-li gust a torturar-nos a nosaltres mateixos tenint la possibilitat de tractar-nos carinyosament. A no ser que passejar, per la ciutat o per la muntanya, sigui un esport. Ara bé, trobo divertit mirar-me els partits de futbol i, de vegades, els de bàsquet.

-Si tingués poder polític, què seria el primer que canviaria?
Bufa! La llista de canvis podria ser interminable. En diré només algun per no fer-me pesat. Per començar, alguna cosa del nostre sistema de representació política, com la implantació de llistes obertes a les eleccions. Podríem seguir modificant el sistema de finançament dels partits: sense límits per a rebre donacions, però obligació absoluta de revelar la identitat dels donants. I del mètode passo al fons: canvio monarquia per república, i m'apunto a una independència catalana sense referències identitàries ni a drets històrics, que són dues de les coses més antidemocràtiques que se m'ocorren.

-I si fos milionari, en què es gastaria els diners?
Compraria temps. O sigui, que deixaria de treballar per poder llegir tots els llibres que he dit abans que no puc llegir per falta de temps. I alguna cosa invertiria en promoure els canvis polítics que he llistat més amunt. Ah.... i viatjaria. Viatjaria molt.

-Un fet històric que l’hagi impressionat especialment?
No diré ni la caiguda del mur, ni l'11S per no ser tòpic. Però m'apunto a observar amb delectança la trompada que es fotran (que ja s'estan fotent) els EUA a l'Iraq. Em temo que la guerra de l'Iraq suposarà una frontera que dividirà l'abans i el després en les relacions de poder internacionals, amb canvis d'una magnitud que encara no sabem copsar.

-Qui és el seu heroi o la seva heroïna?
El meu heroi és Superlópez, i la meva ment està superpoblada d'heroïnes, però ara mateix em ve al cap l'Uma Thurman.

-En una amistat què és el que valora més?
Que no digui collonades sentimentaloïdes, que hi sigui quan em faci falta, que es deixi ajudar quan li faci falta i que riguem junts fins a perdre la respiració.

-I en una parella?
Que tingui amb mi tota la paciència que jo tinc poques vegades amb els altres. Ah, i que em deixi dir-li tot de collonades sentimentaloïdes. Això és incongruent amb la resposta a la pregunta anterior, ja ho sé. Però... què voleu? Això és el que hi ha.

-Per què li agrada viure al Maresme?
De fet, no hi visc, tot i que hi he nascut, hi he crescut i hi he après la majoria de coses que sé. Però hi soc força mesos durant l'estiu i la majoria de caps de setmana, perquè la família encara tira (els dinars de ma mare són la única cosa que em fa creure en el més enllà). En tot cas, m'agrada el Maresme perquè tinc el mar a tocar, perquè la muntanya em cau al damunt, perquè sóc a dues passes de Barcelona, i perquè, a poc que em despisti, caic en la Catalunya  profunda. O sigui, que el Maresme és el centre del món. Del meu món.

-I què hi troba a faltar?
Més aviat diria què m'hi sobra: urbanisme devorador del meu Maresme, cultureta de poca volada i de mirada curta, polítics amb molta ambició personal i poca ambició pública, i vies de comunicació necessàries però mal pensades i executades encara pitjor. Això sí, val a dir que al Montnegre s'hi fan els millors bolets del món.

per Albert Lladó

← Torna a l’hemeroteca