Posa't a la cua

Des de nen em van fascinar les cues. Recordo que a l’escola Don Evaristo ens feia formar-les abans de pujar a les aules. De tant en tant, m’assalta la nitidesa d’aquell record: aquell pati, el  del mestre, les files tancades i perfectes, els meus primers pantalons llargs, les sabates de charol.

He fet autèntics amics a les cues: avancen amb una lentitud... i conviden a la conversa i a la confidència. Fent cua en el cinema vaig conèixer a la meva esposa; una pèl-roja de peus  estranys i ulls com ametlles que sospirava per Errol Flynn. Anys després em va abandonar per un tipus que va trobar a la cua d’un autoservei. Abans –expliquem-ho tot- jo li havia estat infidel amb una vídua que em vaig trobar a la cua del registre Civil.

El cap de setmana que em correspon, porto al meu fill al parc d’atraccions; fem cua amb estricta disciplina fins a arribar a -ens dóna temps a parlar de tantes coses...- la muntanya russa.

Em fascinen -ja veuen- les cues: és tan intrigant saber qui és la morena que tens davant; qui, en qüestió de segons se’t posarà darrere; indagar per a què punyetes tenim que esperar així, pacientment, en fila d’un en un, civilitzadament; com reaccionarà la gent si intentes colar-te... Al arribar el meu torn i per a no aixecar sospita em matriculo sense molt convenciment en italià, em pujo a un escandalós tren turístic, compro una entrada per a un concert  o dono la paga i senyal per a un apartament a Torrevieja.

Avui, per canviar, he intentat colar-me en aquesta fila interminable. Ningú, curiosament, s’ha indignat; han tolerat el meu comportament amb un somriure i amb condescendència, gairebé amb agraïment.

Només -hi ha tan bona gent- podia ser la cua de l'Infern.

per Aster Navas



← Torna a l’hemeroteca