Toni Sala

Toni Sala“Aquest llibre és una forma d’agraïment”

Toni Sala, aquest escriptor resident a Pineda de Mar, es reinventa a sí mateix a cada llibre, a cada oració i a cada paraula. Des de la narrativa més punxent, passant per la no ficció d’èxit en forma de crònica sobre l’educació, fins avui, que publica “Comelade, Cassasses, Perejaume”, un retrat sincer de tres artistes catalans que, encara que no són massa mediàtics, segurament passaran a la història del l’art d’aquest país.



- Per què “Comelade,Cassasses, Perejaume”? Què tenen aquests artistes que no tenen altres?
Maduresa, plenitud, autenticitat, futur, que no vol dir que els altres no puguin tenir-ho.

- I què tenen en comú entre ells?
Que són molt potents, és a dir honestos, és a dir universals. Que s’alimenten d’una mateixa tradició. Que no fan concessions i que per tant no són ni tristament intel·lectuals ni gratuïtament populars. Que es troben en un moment de maduresa i que comencen a ser uns referents. Que acompanyen. Que donen motius per continuar vivint.

- En què es diferencien?
Un és músic, l’altre poeta i l’altre és poeta i pintor. En què cadascun fa el seu camí i arriba a un llocs diferent. Agafats com un tot, podríem dir que es complementen.

- Dius al pròleg que són com paisatgistes. Per què?
Ho dic en el sentit que no hi ha intermediaris entre les fonts de què beuen i l’obra que elaboren. Em sembla que són uns artistes molt purs, que treballen directament amb un paisatge que òbviament no és pas un paisatge físic, ni primigeni, sinó evolucionat, edificat, el paisatge tal com el tenim avui, i ja s’entén que estic parlant d’un paisatge diguem-ne espiritual, molt més enllà del merament geogràfic.

- Aquest llibre és una biografia documentada, un retrat o un homenatge?
És totes tres coses, encara que si hagués de triar em quedaria amb la paraula “homenatge” o, encara més, amb la paraula “agraïment.” Aquest llibre és una forma d’agraïment. També és un reportatge.

- Aquesta forma de narrar l’obra i la vida de diferents artistes recorda als “Homenots” de Pla. Creus que hi ha tradició a la nostra literatura en la producció d’aquests tipus de llibres?
És clar que sí. Els catalans estem molt acostumats a parlar de nosaltres mateixos amb nosaltres mateixos. Què hem de fer! Això té problemes, com l’amiguisme o el rendiment personal que se’n pot treure, però em sembla que, fet honestament i amb rigor, l’estudi i la divulgació d’uns referents – en definitiva, la creació d’aquests referents – ha estat des de finals del dinou una manera de mantenir-nos desperts i no deixar que ens facin combregar amb rodes de molí. Jo proposo aquests tres artistes com a model; un altre en presentarà uns altres. La cultura sovint funciona com una pura ocupació. Si no ens fem nostres els artistes, algú altre se’ls apropiarà. Hem d’estar atents a la nostra tradició, al suc que dóna, perquè és la que ens pot donar més, és la que entendrem millor, és la nostra. De vegades surten intel·lectuals parlant-te d’Alemanya i Amèrica i jo què sé, intel·lectuals d’un provincianisme patètic que intenten disfressar d’universalitat. Grates una mica i el que hi ha és un desconeixement desesperant de la pròpia tradició. Però es comença per casa, ja ho diu Casasses al llibre, “la guerra es fa aquí”. Amèrica està molt bé, però, per més que vulguis, tu no seràs mai americà. Mira els diaris. Cada dia hi ha un intel·lectuals que plora perquè no va néixer a Amèrica. És un fenomen que fa molta gràcia. És com aquells japonesos que se’n van a Bahía de Cadis perquè volen aprendre a cantar com Camaron. Les ganes! Amèrica té sentit tal com també diu Casasses, d’una manera clarivident: “Amèrica és el poble del costat.” Així de pròxima ha de ser, per força, però és un altre poble. Què hi farem.

Toni Sala

- Vas a Ceret a parlar amb Comelade, a l’Escala a parlar amb Cassasses i a la Rioja a parlar amb Perejaume. Són tres retrats i tres viatges. El viatge era un recurs més?
El viatge dóna una excusa narrativa. Cada personatge és una narració que inclou la vida i l’obra de l’artista. M’interessava que en acabar de llegir el llibre el lector tingués unes claus d’interpretació de Comelade, Casasses i Perejaume, un accés més fàcil, o més ric, a les seves obres. Són autors aparentment senzills, vull dir que no costa gaire entrar-hi, però compten amb una base molt poderosa que unifica el que fan i que val molt la pena aprofundir. La idea és que els seus seguidors en treguin profit, però que el llibre també serveixi d’introducció als seus discursos. Per això, tots tres personatges estan explicats a partir del recorregut per un territori, perquè hi ajuda molt el fet que, com dic, en un sentit general, el paisatge sigui fonamental als seus treballs.

- El llibre és un llibre que parla bé dels artistes que t’agraden. Creus que a Catalunya li manca això? Creus que hi ha una constant crítica?
Ja et dic que el llibre és un agraïment; a ells i, per extensió, a la que considero la meva cultura. Això s’ha d’entendre bé: aquest és un llibre d’agraïment. Si el que vols dir-me és que aquest país és ric en carronyaires, hi estic d’acord. No sé si és característic dels processos de putrefacció, no en tinc ni idea, però sí que existeix un determinat tipus intel·lectual, aquí, aquell personatge que abans se’n deia el “mestretites”, que viu bàsicament, d’una banda, de criticar qualsevol cosa que despunti, i, de l’altra, d’exaltar la mediocritat. Que, fet i fet, és el mateix.

- Tens alguna explicació per aquest fenomen?
Francament, no ho hi he pensat prou. Potser que en un país petit, migrat i desconfiat amb si mateix, amb una cultura oficial espantadissa, això té rendiments immediats. Sigui com sigui, és molt català. Per una banda l’afalac gratuït i per altra l’excitació d’aquest “a mi no em fotran pas!” tan pagès, però també producte de la desconfiança que l’ensarronada constant provoca en el públic. Segur que també té a veure amb la profusió d’oferta cultural i la necessitat que els números surtin... No ho sé, però tens raó que l’agraïment no sol donar-se. Potser és que hi ha tan poc a repartir que no podem ser generosos. De totes maneres, aquí i arreu, l’artista és un paio que sempre va sol, i aquests tres en són un bon exemple. Paradoxalment, tot i que treballa per comunicar unes coses, l’artista acaba sempre en una manera o altra d’exili.

- I, per acabar. Què t’han dit del llibre els protagonistes? Hi han intervingut? Estan contents amb el resultat?
No s’han queixat pas, de moment! Hi ha hagut de tot. Des del que ha volgut tenir un control, respectuós, sobre el text, que li agraeixo, fins al que m’ha dit: “no control”, cosa li que agraeixo igualment.

per Albert Lladó

← Torna a l’hemeroteca