Un hàbitat pervers

En un dels diàlegs de Plató, es planteja cruament el drama de ser just i honrat en una societat que no ho és. Ser honrat no solament perjudica per les oportunitats que es perden, sinó que ningú reconeixerà que es deixin perdre per sentit de la justícia, sinó per aparentar o simplement perquè s’és prou ase de no aprofitar-se’n. Mentrestant, la gent astuta es fan passar per grans complidors mentre d’amagat arramben amb tot el que poden, i això, a més a més, els reporta l’admiració general.

Inesperadament, la societat del benestar ha acabat afavorint una picaresca consistent a abusar de la ‘repartidora’ pública. Entre els privilegiats hi trobem certs cossos i poders fàctics que han aconseguit jubilacions anticipades en massa: militars, la banca o la indústria pesada. Sota els ideals de la defensa del treballador, s’hi emparen situacions indefensables des del punt de vista de la moralitat i també de l’economia, i una coacció als poders molt semblant a la del bandoler: o pagues o l’armem. (Molta gent admira els francesos per això mateix.) I els poders, per por i per demagògia, cedeixen.

Qualsevol pot veure que així no anem enlloc. Amb una demografia on el nombre de jubilats (i altres grups dependents) en relació al de treballadors va en augment, el sistema de pensions, la sanitat i els serveis socials rebran una tal pressió les pròximes dècades (quan la generació del baby-boom es jubili en massa), que dubto que siguem capaços de resistir-la.

I mentre augmenta una mà d’obra barata i sense gaire protecció, molts s’han avesat a viure de l’estat a canvi de res, com aquest senyor francès que, a més, en fa ostentació en el seu llibre. I em pregunto si no anem camí de d’estimbar-nos. Apart que, en un hàbitat així, es fa cada cop més difícil trobar gent amb sentit de la responsabilitat.

per Miquel Costa



← Torna a l’hemeroteca