És un vici com altre qualsevol; tan humà i digne com l'alcohol, el tabac o el joc. Així com hi ha persones que no poden viure sense nicotina, una servidora necessita colar-se en les cases de la gent. D'una forma civilitzada; entenguem-nos. M'acosto a una immobiliària i demano veure immobles de segona mà. Després em deixo guiar per aquesta ciutat laberíntica de casa a casa. Despatxo ràpidament els pisos buits i em demoro en les habitades pels seus inquilins.
Ni tan sols em fixo en la grandària i nombre d'habitacions; en la seva orientació o proximitat al metro.
Procuro emprar aquests minuts de violació del domicili aliè per a capturar la intimitat d'aquests espais. Solia ocultar-me darrera les fotografies, encimbellada als prestatges del bany, sota qualsevol peça; en els rul·los i en l'esgrogueïda bata de la propietària, en els grafittis que el més petit de la casa havia perpetrat en el passadís.
Llàstima que m'hagi fet gran; llàstima que l'artrosi no m'hagi donat altre alternativa: ahir mateix vaig posar la meva casa en venda. Mentre els interessats es fixen en la grandària de les habitacions, pregunten per la seva orientació o per la distància que ens separa del suburbà jo exploro les seves entranyes: tinc prou fixant-me en les seves sabates, en la cura de les seves ungles; en la cara d'estupefacció que posen enfront del consolador que presideix la tauleta, el salvaslip oblidat en el bany, la iguana,desafiant, en la cuina...
per Aster Navas | traducció: Judith Ramentol