dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Afectes i efectes sobre la llengua

Els mestres ho tenim això: ens costa no parlar de la feina,
dels alumnes… ens costa desconnectar. En parlem si ens quedem a dinar a
l’escola i, fins i tot, quan anem a fer el cafè. La feina de mestre és tan
absorbent perquè ens obliga contínuament a plantejar-nos noves estratègies,
noves maneres de fer i de dir, i, sobretot, ens obliga a buscar noves maneres
de relació i de tracte per tal que la nostra acció, si pretenem que sigui
formativa, traspassi la dermis dels nostres estudiants. I, sovint, hem
d’imaginar mecanismes que facin que aquests nois i noies ens obrin les mans i
els cors per tal que els la puguem traspassar. I és també extremadament
exclusiva, aquesta feina, perquè allò que en diem vocació, o professionalitat,
o ganes de fer la feina ben feta, ens obliga constantment a intentar millorar
una mica cada dia, a fer-ho avui una mica millor que ahir.

Estic parlant d’afectivitat per ser efectius. L’escola ha de
ser un àmbit on prevalguin, per dir-ho amb paraules del professor Jesús Tuson, “les
associacions afectives”, perquè són aquestes associacions les que fan que els
infants s’inclinin favorablement envers els coneixements, els hàbits i els
valors, i, doncs, també, envers l’estimació de la nostra cultura i de la nostra
llengua.

Així, doncs, els mestres hem de anar més enllà de la nostra
feina diària de preparació de classes i de correcció d’exercicis i ens hem de
plantejar també quins aspectes de la idiosincràsia de les nostres escoles afavoreixen
les associacions afectives –actituds personals i tracte entre mestres i
alumnes, activitats de classe, elecció de les sortides, hàbits i activitats a
l’hora del dinar, activitats de reforç i extraescolars…–  i en quins àmbits caldria potenciar-les. L’escola
és un tot indestriable que generarà estimació o rebuig segons si és capaç o no
d’arribar a formar part del món interior i afectiu dels seus alumnes. Aquesta és
la clau de volta de l’educació: l’afectivitat.

Des d’aquesta perspectiva, l’escola té un paper cabdal en la
defensa de la llengua catalana, com a aplicadora dels mètodes d’immersió
lingüística, que ha fet que els infants que han vingut d’arreu associïn
paraules i objectes amb naturalitat i adquireixen estructures amb facilitat, i
com a creadora d’associacions afectives envers la nostra llengua. La llengua
catalana, secularment maltractada i abocada a l’abisme si no n’aturem la
davallada, necessita que els parlants la utilitzin en la seva comunicació
diària fins a convertir-se en el nexe comú de l’intercanvi d’idees i de
sentiments entre les persones diverses que viuen en els territoris de parla
catalana.

Segurament els n’hem parlat poc, a les noves generacions, de
la nostra llengua, i els l’hem feta estimar poc. I els infants catalanoparlants
–i no cal dir els que no tenen el català com a primera llengua–, que observen i
imiten el que fan molts adults també catalanoparlants, utilitzen la llengua
castellana en les seves relacions amb els amics, en el jocs o quan es
dirigeixen a la caixera (solen ser noies!) per demanar quan val la pasta que
s’han comprat per berenar. D’aquesta manera, quasi imperceptiblement, anem relegant
la llengua catalana cap a àmbits cada vegada més restringits.

Abel Beltran i Boixadera
Mestre i Llicenciat en filologia catalana
Professor del Col·legi Pive de Tona

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris