Carles Cordón

Carles Cordón“Només un cinc per cent de tots els tumors són deguts a mutacions genètiques”

L’ajuntament de Calella ha entregat la medalla d’or de la ciutat al metge Carles Cordón en un acte emotiu a la Sala Mozart. Calella ha volgut, així, reconèixer el treball fet per Cordón en el camp de la investigació del càncer. Cordón, nascut a Calella i doctor honoris causa per la UB, resideix a Estats Units on treballa a l'Sloan Kettering Cancer Center de Nova York. En aquesta entrevista, en exclusiva al Diari Maresme, ens parla de la seva infantessa al Maresme i de la seva lluita diària per combatre aquesta malaltia que, fins i tot, ell mateix ha patit.



- Com comença el seu interès per la medicina?
El meu interès per la ciència, en general, va començar de petit, anant a la biblioteca pública “Costa Fornagera.”  Es trobava en el primer pis del col·legi nacional “de la carretera,” com li dèiem.  Vaig anar descobrint obres de classificació de plantes (Charles Linneus), exploracions extraordinàries (Charles Darwin), entre altres.  Al mateix temps a casa anava desenvolupant un petit laboratori.  Els meus pares em van regalar un microscopi, i la meva avia Elpidia em va ajudar a muntar un laboratori sota l’escala de casa.  Recordo que el senyor Llobet, veí de casa que tenia una fusteria, va fer-me una “taula a mida”.  Allà passaria, jugant i estudiant, moltes hores de la meva infantesa i primera adolescència.  Tenia deu anys.

Més endavant em vaig anar apropant a diversos metges de Calella, sobretot els doctors Santos Iturralde i Salvador Puig.  La meva afició a la microscòpia va fer que al entrar a la Facultad de Medicina anés a visitar al Professor Dr. Lorenzo Galindo, Cap del Departament d’Anatomia Patològica de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.  Ell va ser el que me va guiar durant els anys de la meva carrera a Barcelona. És mes, va ser ell qui em va aconsellar i ajudar a “creuar l’Atlàntic.”  Vaig arribar a Nova York, on vaig continuar amb els meus estudis.  La resta es va anar consolidant a través dels anys, molta feina, i sobretot moltes il·lusions.

- I per què s’especialitza en l’estudi del càncer?
El càncer és un grup de malalties, no una sola malaltia.  Representen aquestes un repte per la seva complexitat, així com per la seva destresa a superar les toxicitats a las que les exposem.  Vaig anar entenen que, en el fons, el càncer es tan “antic” com la pròpia vida.  Em va fascinar des d’abans d’entrar a la carrera universitària el seu estudi.  Aprendre més sobre el càncer és aprendre més sobre las dificultats de les comunitats biològiques vives, com són les selves amazòniques, el coral, el nostre propi cos, les nostres ciutats.

- Realment, què és el càncer?
El càncer és, com dèiem, el terme que utilitzem per a referir-nos a una sèrie de malalties que tenen com a punt comú un creixement cel·lular incontrolat.  El càncer busca la immortalització, però no sap que ho pot aconseguir a costa de un cos que és mortal.  Conèixer millor les seves alteracions ens acosta a saber més sobre els conceptes més basics de la biologia: el cercle cel·lular de la vida i la mort.

- La majoria dels casos és conseqüència de la genètica o dels mals hàbits de vida?
La majoria dels tumors són deguts a una combinació dels dos factors.  Només un cinc per cent de tots els tumors són deguts a mutacions genètiques heretades dels nostres pares, de la nostra historia familiar.  La resta, o sigui més del noranta per cent, es deu a varies causes associades a desprès de néixer. Tenim tumors que es produeixen per certs virus, com el càncer de cèrvix femení degut a subtipus de papiloma-virus. Probablement la majoria es produeixen per toxicitats que imposem, conscient o inconscientment, al nostre propi cos.  L’exemple més citat es el tabaquisme i el càncer de pulmó. Una vida relativament ben portada, seguint una dieta prudent i amb exercici diari, ajuda a una millora general de la nostra salut, incloent evitar, en part, el càncer.  Tenim també que recordar que a través dels anys el nostre cos, i les seves cèl·lules, deixen de funcionar de forma altament eficient, com fa un cos jove.  Les mutacions, que constantment apareixen i s’introdueixin en les nostres cèl·lules, no són a vegades reconegudes en condicions de senescència cel·lular.  És per això que veiem més càncer en persones grans que en gent mes jove.  Voldria recordar que el millor metge per a cadascú és un mateix. El millor és, com dèiem, fer una vida mínimament ordenada, i si no ens trobem bé, anar a buscar ajuda professional.  Els tumors que trobem en estadis inicials els curem pràcticament tots.  Les millors eines son una revisió clínica periòdicament i mesures preventives. 

- Algun dia tots els tipus de càncers es podran curar?
El càncer es tan “vell” com la vida mateixa.  Estava aquí abans que nosaltres, ja que hem trobat càncers en restes arqueològics de dinasaures.  Anirem conquerint el càncer de forma “global,” com en el cas de les malalties infeccioses. Però no crec que eliminem de forma definitiva  ni les unes, ni les altres. Tenim també que dir que en certs càncers curem ja el 80-90% dels malalts afectats, com pot ser el càncer testicular dels barons joves. Així mateix certes formes de leucèmies. Com explicàvem, les millors armes són l’educació sanitària general, bones mesures preventives, i un diagnòstic precoç.

- Quina importància tenen les noves tecnologies de la biologia molecular per a investigar aquestes malalties?
L’ésser humà avança a mesura de la seva tecnologia.  Des de que podem produir foc, a unes regles fonètiques i de comunicació, fins al mon actual de les computadores, hem anant progressant de forma paral·lela als nostres coneixements.  La medicina antiga i clàssica era descriptiva, anatòmica.  Donàvem noms a certs símptomes, però no sabíem a què es devien.  La ciència ha anat introduint noves àrees.  La fisiologia, la química, la física, i més recentment la genètica i la biologia molecular.  Certs companys, i en part jo mateix, creiem que sols hi ha una ciència, i és la “matemàtica.”  Totes les altres disciplines són “descriptives,” consolidant-se quan es poden fer reduccions numèriques, i explicar-se per formulació.  Hem anat classificant les malalties primer a nivell d’individu (com podien ser  l’“anèmic” o  l’“hemorràgic”), desprès a nivell d’òrgans (“hepatitis” o malalties del fetge, “pulmonia” o malalties dels pulmons), més recentment a nivell cel·lular, microscòpic i fins i tot genètic (“SIDA” degut al reconèixer un virus específic).  Pot ser en un futur descriurem les malalties a nivell més mol·lecular i “subatòmic,” entenent les alteracions dels àtoms de les molècules de les cèl·lules.  Cada vegada integrem més coneixements per a tal de combatre una malaltia, sobretot si es complexa. La medicina actual incorpora el treball de grup, multidisciplinari i integrat.

- Què és la “patologia de sistemes”?
La patologia de sistemes és una nova àrea del coneixement mèdic que hem desenvolupat sobretot al nostre laboratori.  Pretén aconseguir el que just apuntàvem: la integració de coneixements clínics, de laboratori convencional, de tecnologies innovadores, per a tal d’assolir un diagnòstic i predicció del curs clínic més precís.  En definitiva, un intent i aproximació a la individualització de la malaltia.  No hi han malalties, sinó “malalts.”  Un càncer de mama pot ser molt diferent en una pacient o una altra dona afectada.  El lema és “donar a cada pacient una millor probabilitat de cura mitjançant definir el tractament més adequat per a al seu problema, aportant el mateix temps una millor qualitat de vida.”

- A Espanya hi ha investigació de qualitat o no hi ha prou recursos?
Tenim bons equips i professional molt ben preparats.  Molt més ara que fa uns trenta anys, quan jo vaig sortir per anar a Nova York.  També tenen més recursos ara que abans, però continuen sent inferiors a altres comunitats que ajuden més la investigació, com a alguns països nòrdics europeus, Canada i Estats Units.

- L’ajuntament de Calella li ha atorgat la Medalla d’or de la ciutat. Fa especial il·lusió que li reconeguin la feina feta la gent del poble on ha nascut?
Evidentment em fa molta il·lusió aquest honor que em brinda la meva ciutat natal. És el reconeixement no sols personal, sinó d’equips integrats que durant anys hem treballant amb “passió” pel que fem, que lluitem junts per a assolir noves metes, per a que “somnis” es transformin en realitat.  Sobretot una realitat que ajudi a la nostra comunitat de pacients oncològics.

M’agradaria aprofitar aquesta ocasió per comentar una reflexió final per a la gent jove, i no tant jove però que té un esperit viu.  És una reflexió que vaig fer durant l’acte de Doctor Honoris Causa a la Universitat de Barcelona:  “No os deixeu portar per la frustració.  La vostra passió per la vostra feina, per la feina ben feta de cada dia, junt amb la persistència i ètica professional, dissiparan tots els dubtes i us conduiran cap a l’objectiu final.  Tampoc no us distraieu amb la banalitat, ja que en un món dictat per la pressa tendim a confondre la urgència amb la importància.  Permeteu que sigui la transcendència del valor crític el que os guiï.  No comprometeu mai l’excel·lència.  I atrevir-vos a pensar fora del context convencional, encara que tan sols ens eduquin dins la norma, i fins i tot ens sancionin quan ens en sortim d’ella.  Recordeu que seguint el mateix camí mai no s’ha arribat a nous horitzons.”

Finalment, voldria remarcar que jo no sóc només una persona que estudia el càncer, també l’he patit.  Fa pràcticament cinc anys em varen tractar d’un càncer de colon, amb cirurgia i quimioteràpia... I aquí estem, amb més il·lusió que mai, treballant totes les hores que podem, i continuant lluitant. És veritat que queden moltes coses per a fer, però també que se n’han fet i  se n’estan fent moltes. Com dèiem, el nostre objectiu final és oferir a cada pacient unes possibilitats de cura mes elevades mitjançant l’elecció del tractament més adequat per a la seva malaltia, preservant la seva qualitat de vida, i la seva dignitat.  Aquesta responsabilitat s’exercita no sols per vocació, sinó per la dedicació intensa i continuada, que només accepta l’excel·lència i discrimina la mediocritat.  El fet de que se’ns reconegui aquest esforç, i en el context del que just hem dit, ens dóna la força moral que tots necessitem per tirar endavant.  Moltes gracies, Callela!

per Albert Lladó

← Torna a l’hemeroteca