I. Final de cicle
Si hi ha cap llibre essencial per entendre què passa avui a Catalunya, sens dubte és Catalunya sota Espanya, d’Alfons López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial, l’òrgan de poder dels jutges. L’assaig recorre la història recent d’Europa i del món, on Catalunya representa una excepció: una nació sense estat que ha pogut sobreviure a un estat que ha volgut destruir-la per tots els mitjans (exceptuant el genocidi directe). Del segle XIX ençà, les nacions han anat convertint-se progressivament en estats o han acabat assimilades a la nació que dominava l’estat. A Catalunya no ha passat ni una cosa ni l’altra –si bé la situació actual no pot allargar-se indefinidament.
Al davant tenim un trilema: (a) esdevenir un estat independent dins la UE; (b) convertir l’estat espanyol en un estat plurinacional, o (c) ser assimilats per la nació espanyola-castellana. La segona opció és del tot impracticable: els espanyols no l’han considerat seriosament mai, i sempre han usat la seva majoria per impedir-ho (per ells només hi ha la nació espanyola: la resta és folklore). La tercera és, ara com ara, inassolible, perquè Catalunya és encara massa forta per desaparèixer. Queda la via de la independència, que de mica en mica va guanyant suport, vistes les condicions que ens ha imposat Espanya, i que ja no es poden dissimular més temps.
El pacte de la transició entre l’Espanya més democràtica i les nacionalitats minoritàries per fundar un estat plurinacional ha estat un frau. Després que aquestes nacionalitats han ajudat constituir un estat modern, han vist impotents com aquest estat modern s’utilitzava “democràticament” per destruir-les. Aquest camí queda tancat tant per a Catalunya com per al país basc, en vista de com han anat els respectius processos de reforma estatutària: els governs espanyols de dreta i esquerra han buidat aquell pacte de tot contingut; en cas de conflicte, decideix el Tribunal Constitucional, que, designat per les Corts i el govern espanyol, és jutge i part.
A partir d’ara, diu López Tena, queda clar que la relació Catalunya-Espanya és de conflicte, de suma zero, i només pot acabar amb la independència dins Europa, igual com el conflicte d’Espanya amb les seves antigues colònies, i en sintonia amb la història contemporània. O bé, si no, amb la nostra desaparició. Ens convé, doncs, començar a pensar de manera independent; deixar que la idea faci forat en les ments dels que se senten catalans i de tots els qui viuen a Catalunya, igualment maltractats per Espanya. No costarà gaire perquè ara ningú pot enganyar-se sobre les nostres possibilitats de futur dins Espanya.
per Miquel Costa