2. Espanya enganya
Així titula Alfons López el capítol tercer del seu llibre, on descriu l’estratègia magistral amb què Espanya s’ha enfortit a costa de Catalunya, i amb l’entusiasta col·laboració dels catalans. ¿Crèiem que el procés constitucional resoldria definitivament la qüestió catalana? Al principi ho pensàvem: va ser a Catalunya on el “sí” al referèndum constitucional de 1978 va ser més elevat (90,46%). Però amb els anys, una interpretació implacablement unilateral dels punts ambigus de la constitució espanyola (CE), unida al falsejament sistemàtic dels punts clars, han acabat convertint la constitució en una trampa mortal per Catalunya.
En l’apartat “Dos casos” Alfons López posa de manifest l’abús de dret que ha desfigurat tot allò que podia significar un avanç en l’anomenat “bloc constitucional” (CE i Estatut), i no sols en el seu esperit, sinó en la seva literalitat,. És especialment revelador el segon dels casos, la interpretació que fa el Tribunal Constitucional (TC) del verb ‘nomenar’, en l’article 24.1 de l’anterior Estatut (1979): “Los notarios y los registradores de la propiedad y mercantiles seran nombrados por la Generalidad.”
“Tothom pensava –diu López Tena (p. 121)– que «nomenar» vol dir nomenar, és a dir, que aquells notaris o enregistradors de la propietat serien nomenats en un procés selectiu per part de la Generalitat, on s’aplicaria la preferència establerta en el mateix Estatut sobre coneixement de la llengua i del dret propi.” Tothom ho pensava... menys el Govern espanyol, que continuava regulant, convocant i efectuant el procés de nomenament, i encara menys el Tribunal Constitucional (TC) que, quan es va pronunciar sobre aquesta ingerència, va resoldre que el verb nomenar es podia interpretar constitucionalment en el sentit de «reproduir» al DOGC allò prèviament decidit a Madrid i publicat al BOE.
Això és tan sols un cas més d’entre els molts conflictes Estat-Generalitat. Tot allò que naturalment es podia interpretar favorablement a Catalunya ha estat sistemàticament tergiversat per un Tribunal exclusivament espanyol, amb mentalitat espanyolista de jutge i part, i per afavorir només Espanya. I essent aquest el tribunal d’última instància, la conclusió lògica és que tant se val el que diguin les lleis o la constitució: perquè no són les paraules el que compta, sols la interpretació del TC. Espanya ha cremat amb això l’últim recurs que tenia per enganyar els catalans, o per entabanar-los amb la il·lusió d’una Espanya plural. El dret espanyol ja no enganya: ja sols escanya.
per Miquel Costa