Neus Rojas | Tiana
No entra a la meva comprensió, ja que soc mare i tinc tres fills als quals tant jo com el meu marit estimem molt i patim i ens desvivim per ells, perquè siguin feliços, perquè estiguin sans, perquè siguin bones persones i arrivin allà on desitgin. Quan per circumstàncies de la vida una parella es separa i en el cas que conneixo el pare que es el que ha abandonat la llar familiar perquè ha trobat unaltre persona, amb la que en teoría es mes feliç i es sent mes realitzat, faci tota una sèrie de actuacions (fora de lloc i utilitzi per això a algun dels fills que ha tingut amb la parella anterior, per obtenir un únic fi: fer mal a la parella amb la que vivia anteriorment) tot i fent mes de tres anys que tenen la separació matrimonial.
Penso que el que deu passar es que després d´haver abandonat la llar familiar i sentir-se lliure com un jove (que ja no ho es) i sentir-se desitjat (com passa quan ets jove (que ja no ho es) i t´enamores). Arriba la cruel realitat, es mitjanament vell i ja no tens els encants de quan eres jove i també t´anadones del que has perdut i del que et pers contínuament no estan al teu lloc de pare amb els teus fills (que al fi i al cap es el que has escollit). I no eres feliç abans i no ho ets ara i el teu cap no viu (només disfrutes fent mal a la parella anterior), perquè com que tu no ets feliç tampoc vols que ella s´en sorti i ho sigui, la qüestió es anar recordant que existeixes, es igual si això comporta manipular i fer infeliç als teus fills, es igual la qüestió es que sempre et surt l´egoisme, el teu ego, jo i només jo abans que res. Suposo que deus sentir a les hores el remordiment de tot el que has fet, del teu mal comportament i a les hores et fas com un mon a part i comences a creuret les mentides que dius tu mateix, comences a pensar que ets tu la víctima i et dediques a fer mal als fills i a la parella anterior.
Quan un es pare de veritat ho dona tot pels seus fills, mai ell es primer, que ruin i baix s´ha de caure, o que malament del cap s´ha d´estar per fer tot això, realment es deu necessitar un psiquiatre o algú que el faci entrar amb raó, ser persona. No pensa que amb tot el que està fent, quan els seus fills siguin grans en lloc d´estimar-lo l´odiaràn i es veurà vell i sol, ja que la parella actual a la que li surtin els nafres de l´edat, tampoc el voldrà cuidar i el deixarà. Valdria la pena que tots els pares que es comporten d´aquesta manera, que ni han molts, pensessin una mica amb els seus fills i en fer-los feliços, no crear-lis un trauma, que els acompanyi tota la vida.
Realment soc afortunada amb tenir al meu marit que en res s´asembla a aquesta mena "d´home" per anomenar-lo educadament d´alguna manera i no insultant-lo per no posar-me a la seva alçada que està a ras de terra.