El filòsof anglès Francis Bacon (1561-1626) és sobretot conegut per haver-nos obsequiat amb una impagable teoria de l’error: els ídols. Encara que no ens hagués deixat res més, amb això només ja mereix el seu lloc en la història. Deia que els ídols “distorsionen i infecten les nocions de l’enteniment. Perquè la ment... lluny de ser un mirall pla, uniforme i clar que rep i reflecteix les imatges sense mesclar-les, és un vidre màgic, ple de supersticions i aparicions”. Moltes supersticions i aparicions veig jo en el discurs mediambiental, com per exemple en el missatge de Gore. El seu to és il·luminat; el diagnòstic, apocalíptic; la culpa, els pecats de l’home; la medicina, abstinència i penediment.
L’espectacle de Gore sobre el futur del planeta revela el pendent relliscós que està prenent no solament la política sinó la mateixa ciència. Que un polític defensi les seves propostes i pinti els contrincants com uns pallussos pel fet de no compartir la seva visió, no és estrany, i ni tan sols dolent; quan adopta aquests aires de set-ciències per anatematitzar els rivals com uns negacionistes de la Veritat, ja comença a ser preocupant; però si la ciència mateixa es posa a apostolar i avalar visions apocalíptiques, toquem un punt sensible del nostre sistema de valors.
Fa temps ja que la frontera entre ciència i ideologia s’ha enfonsat en el diguem-ne entorn mediambiental. Només cal que ara s’hi sumin més disciplines, i haurem d’inventar una altra institució que promogui el debat racional, imparcial i lliure que fins ara identificàvem amb el discurs científic però que, vistes les coses, podria deixar d’acompanyar-lo. Podria tornar a refugiar-se en la filosofia, per exemple. I em pregunto si no assistim ja, imperceptiblement, a un divorci ciència/objectivitat, ben visible en l’alta temperatura del debat sobre aquest ídol de l’escalfament.
per Miquel Costa