Ara ja és un clam el fracàs de la Reforma educativa introduïda als 90. Informe Bofill, resultats PISA i la vox populi ho avalen any rere any, i això no és cap novetat: les dades no enganyen. En canvi, les autoritats educatives i l’establishment pedagògic sí que ens han estat enganyant des de l’inici de l’experiència. Tot l’engranatge administratiu i mediàtic es va posar al servei d’uns il·luminats que volien convertir la societat, les famílies i els professionals a la nova religió educativa amb el seu missatge: crèdits, currículums, tractament de la diversitat, continguts mínims, UACs,...
Tot plegat una comèdia. Primer es va fer veure que el projecte s’experimentava, és a dir, que es posava a prova (abans de generalitzar-lo); després es va fer veure que la fase experimental havia tingut èxit; tot seguit es va fer veure que també funcionava la fase generalització, i per acabar es va fer veure que érem el país que millor havia interpretat el nou missatge de la Reforma i ja podíem anar pel món a donar lliçons.
Bé... no cal dir que en cada un d’aquests passos l’únic que va funcionar va ser el falsejament de dades. Per començar els centres experimentals es van privilegiar amb tot de beneficis (incloent-hi la selecció d’alumnes): no va rutllar. Després es van inventar una Selectivitat a la carta per presentar el fracàs com un èxit: tampoc no va rutllar (i els resultats es van mantenir en secret). A continuació la reforma va deixar de ser experimental (!!) per ser la regla: i tothom va haver d’aprendre el nou argot per posar-se al dia, mentre a les aules la qualitat i la competència queien en picat.
Mentrestant una armada de pedagogs, inspectors i directors generals perseguien abrandats tot centre entestat a mantenir certs nivells de qualitat. Van criminalitzar la separació d’alumnes per nivells com la pitjor heretgia, i van assenyalar com a culpables uns professors irredents, insolidaris i aferrats a privilegis elitistes com ara voler ensenyar com abans amb el BUP.
I jo em pregunto: els mateixos que ens han enfonsat volen ara ser els paladins que ens trauran del clot? Si no fos perquè sentir-los fa riure n’hi hauria per posar-se a plorar.
per Miquel Costa