dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Estimat Èric

Si ho arribo a saber, no et faig ni cas. Vaig anar amb tota
la meva amabilitat i predisposició a la teva trucada, sense ni tan sols
preguntar-te què volies exactament. Vaig imaginar que intentaves arreglar el
teu ordinador o muntar quelcom i necessitaves que t’ajudés, però em vaig
equivocar.

Al aparcar el cotxe davant de casa teva em va estranyar que
les llums estiguessin apagades. T’havies deixat la porta oberta de bat a bat,
així que vaig decidir entrar, esperant que, al sentir-me, sortissis de la cuina
assecant-te les mans amb un drap com tantes altres vegades. Però res, no em va
contestar ningú. Només va cridar la meva atenció una tènue llum que semblava
venir del bany. Vaig caminar poc a poc, una mica espantat i a l’expectativa,
cap a la porta del servei. La vaig obrir sigil·losament i allà estaves. Nu,
assegut en la banyera plena d’aigua vermellosa, amb els ulls en blanc i el cap
inclinat cap enrere. Vaig veure que t’havies tallat les venes, en vertical,
perquè sabies que d’aquesta forma era pràcticament impossible parar
l’hemorràgia. Era una cosa que havíem comentat en converses banals sobre la
mort i les formes més macabres de suïcidar-se, de manera que se’m va escapar un
somriure còmplice. Uns segons després, dos policies van entrar en la casa i em
van emmanillar sense ni tan sols deixar-me parlar.

El judici en el qual em van culpar de la teva mort va ser
molt ràpid. Em vaig declarar innocent, però ningú em va creure. Em van
sentenciar a disset anys de presó incondicional per homicidi premeditat. Sense
proves! T’ho pots creure? Jo pensava que això només passava en les pel·lícules.

En fi… Ara com ara he complert només tres setmanes de la
meva condemna, però crec que no arribaré viu a la quarta. El fet de negar-me a
cedir el meu cul com a passatemps sexual al meu robust company de cel·la, em
pot costar la vida en les pròximes hores. Però almenys la meva rereguarda
seguirà intacte, veritat? El cas és que t’escric aquesta carta perquè, encara
que sàpiga que no la rebràs mai, servirà perquè algú, sigui qui sigui el que la
llegeixi, sàpiga realment què va passar. Suposo que la mort em donarà una mica
més de credibilitat. O això espero.

Una abraçada, campió. El teu amic,

Ricard.

P.D: Que sàpigues que no et guardo ressentiment, però he de
dir-te que el fet d’escriure el meu nom i cognoms amb sang en les rajoles del
bany em va semblar un detall francament lleig.


per Francesc Pinto | traducció: Judith Ramentol

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris