dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Francesc Candel, un home a recordar per molt

El passat dia 23 de novembre moria a
Barcelona l’escriptor i activista polític i social, Francesc Candel (El Racó
d’Ademús, País Valencià, 1924). Militant comunista i antifranquista i senador
pel PSUC, Candel havia fet de l’art de l’escriptura la seva vocació profunda,
que havia portat a terme amb un estoïcisme exemplar. Una vocació que malgrat
haver estat  plena de contratemps,
penúria econòmica, processos judicials, prohibicions i amenaces personals,
també el va esperonar en el seu entestament a crear una obra literària duradora
i reconeguda. Avui és un autor d’immensa popularitat que té en proporció
semblant lectors i també devots de la seva aura. Escriptor incansable, va
publicar més de quaranta llibres entre narrativa, assaig, memòries i teatre. És
ben cert que sense l’exemple de personatges amb la categoria humana i
intel.lectual d’un Francesc Candel, mai no s’hauria pogut insistir en aquest
difícil camí de les lletres i el compromís fervent amb el poble.

Personalment sóc del parer
que el desaparegut escriptor es pot equiparar a aquells precursors de
l’anomenat nou periodisme forjat als EUA per personatges com Tom Wolfe, que en
llibres com La foguera de les vanitats dibuixa un escenari amb unavisió polièdrica de la societat de Nova York i de la seva part
fosca, o com en una l’altra obra magna de Truman Capote, A sang freda on
es narra la veritable relació d’un assassinat múltiple i les
seves conseqüències, i que és la història d’un crim monstruós convertit en obra
d’art gràcies a l’ofici i a la sensibilitat del narrador d’aquesta novel·la de
no-ficció, i que planteja el món i l’actualitat informativa en un
model més pròxim a la realitat quotidiana. Penso indefectiblement que Candel va
ser un precursor d’aquest nou periodisme, i va forjar la seva obra literària
entre les penalitats a les que abans faig esment, però també va buscar una
fòrmula d’aproximació a les bases menys cultivades precisament per aportar-los
la realitat dels canvis que s’anaven esdevenint en aquella fosca Espanya
franquista.

Potser per això Francesc
Candel no ha estar mai reconegut amb premis de caràcter convencional, perquè
ell en si mateix ja no es podia adjectivar de tal manera, i encara molt menys
el producte literari que plasmava perquè arribés a tota mena de gent, preparada
o no, tal com feien Wolfe o Capote.

Penso, pel poc que el vaig conèixer en un
temps en que coincidia amb ell cada setmana al programa del Matí de Josep Cuní
de Catalunya Ràdio, emissora on jo treballava aleshores, i per les impressions
que es desprenen del meu amic i company Genís Sinca, periodista i biògraf del
desaparegut intel·lectual, que Candel era capaç d’inventar-se aquest nou
paisatge literari molt allunyat del convencional, i que deixava a banda els
canons generalistes per passar a la descripció directa en tots els sentits.
Això es pot observar clarament quan explica aquella Barcelona dels anys 50, i
parla molt adjectivadament de la
Catalunya apostatada d’aquell llòbreg règim militar
dictatorial, on la sola menció a la paraula cultura significava anar
directament al llistat dels proscrits d’aquells excelsos representants
aculturals.

Exemples de llibres com Els
altres catalans, que per cert li va costar enemistats manifestes entre
molts dels seus conveïns, que no van entendre que el missatge que contenia era
positiu i no pas negatiu; Donde la ciudad cambia su nombre, que fa
referència al barri de la
Zona Franca on vivia i ha viscut fins a la seva mort, lloc
que va concentrar bona part de la immigració del sud d’Espanya arribada a
Catalunya a partir dels anys 40, i en el qual feia una proclama i un auguri
futur de les mancances que tindría la vivenda a Barcelona quatre dècades
després, o sigui avui.

La parròquia de Nostra
Senyora del Port va veure desfilar tota mena de persones pròximes a l’escriptor
finat, entre les quals hi havia amics, veïns i personalitats polítiques molt
diverses, en un ampli reconeixement pòstum comú dels que el coneixien i dels
que no, però sobretot dels que havien seguit fidelment la seva trajectòria
literària. Molts d’aquests assistents també van deixar la seva dedicatòria a la
biblioteca del barri on va viure sempre, la Zona Franca, i que
porta el seu nom.

Com tota persona rellevant
Candel també va tenir detractors i enemics, que paradoxalment van ser i
pertanyer a la seva mateixa condició social. I això va succeïr pel protagonisme
acaparat, i pel fet que va tenir molt bona rebuda entre les masses humils,
malgrat que, tal com dic abans, els continguts del Llibre els altres
catalans, on tracta els habitants del seu barri i d’altres formats per la
immigració de xarnegos i s’ho diu alhora a si mateix, no van agradar els que no
van entendre que precisament aquesta era la manera de contrubuïr al canvi de
denominació d’aquestes persones que, per les seves mancances i per la seva poca
preparació cultural estaven condemnats a la marginació social que representaven
perfectament uns límits urbanistics. Candel va voler canviar aquesta
denominació de xarnegos per la de els altres catalans, cosa que va aconseguir
en bona mesura gràcies a la difusió del seu missatge pels mitjans de
comunicació que van veure en la seva iniciativa una possibilitat molt important
d’integració social de moltes persones, i a la gran acceptació que els catalans
nadius van tenir d’aquesta proposta, precisament sorgida d’algú que no
pertanyia al seu segment social ni formava part de les seves mateixes arrels.
Malgrat això, el desconeixement, la ignorància, la incomprensió i la
intolerància de molts d’aquests altres catalans en sentir-se suposadament
insultats, va fer que Candel fes una proclama pública i es disculpés amb
aquests conveïns que no l’havien interpretat adeqüadament. El temps però,
sempre posa les coses al seu lloc i reconeix la vàlua i l’esforç de les
persones. Francesc Candel ens deixa un llegat cultural molt important, i una
herència literària que servirà, entre moltes altres coses, perquè les
generacions venidores entenguin una part de la història d’un temps molt fosc i
difícil de Barcelona i de Catalunya, i que els és absolutament aliena. Descansa
en pau amic Candel.


per Santi Capellera

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris