Innundació i lepra

Porto uns dies trista i ja he descobert el perquè. És casa meva que m'està intoxicant. I parlo de l'edifici, de les totxanes i dels coixins, que m'estan enverinant. Del terra, d'entre les vetes de la fusta, surt un vapor que ahir intentà arrencar-me els ulls. Vaig arribar de l'hospital i vaig entrar al menjador a les fosques i me n'adonà que mai havia vist una habitació tant trista. Hi ha hagut tanta solitud, tanta aflicció ocupant-la, que les cadires finalment s'han enfonsat i la brillantor dels terres ha cedit i ara és irrecuperable. Tanta substancia de mort.

L'amargor ha iniciat un procés irrevocable de desertització que avança com un llot melancòlic deixant-ho tot adolorit i perdut.

Els mobles cruixen a sanglots i les parets t'oprimeixen intentant buscar, com tu, un recolzament. És una casa inhabitable, les cortines són parpelles d'un llenç fi entre les que es vessen llàgrimes d'aigua i pols. Y sigui l'hora que sigui, la llum és com la d'una bombeta bruta que arriba des d'un angle amagat.

Sota les escales, atordida i somnolenta, la pintura s'ha esquerdat i m'esgarrapa els palmells de les mans en un gemec tàctil que no és capaç de despertar-me del sopor. La fusta és freda i el marbre és calent. Però ningú se n'ha adonat.

Tot és exactament igual que abans, qualsevol ull podria corroborar, i tot i això aspiro l'atmosfera i se m'encongeix el cor angoixat. La fusta acabarà per podrir-se de manera invisible, els llits s'enduriran i les flassades encongiran atemorides per les passes greixoses de la destrucció. El sofà s'ha tornat rígid, colèric. I les làmpades del lavabo parpellegen mortes de por.

Potser que si em quedo aquí em torni com ells, com els que surten i entren i com els que no poden escapar de la toxicitat d'aquesta casa que es contreu espasmòdicament. Potser quedi disminuïda i esgotada se m'engarrotin les mans i se m'assequin els ulls de no poder plorar. Potser que algun dia ja ni ho noti i deixi d'intentar sufocar aquest ofec, estovar aquesta pena, consolar aquest ànim quartejat.

per Alejandra Ligero | traducció: Adolfo Martín



← Torna a l’hemeroteca