dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Jordi Buch

jbuchJordi Buch, nascut a Mataró i on encara viu, és un
escriptor que ha publicat arreu del món. Els seus relats han estat editats als
Estats Units, Israel, Itàlia i Argentina, entre altres llocs. Té la sort, tal i
com ens reconeix, de dedicar-se professionalment a allò que li agrada. I de
viure allà on va néixer, va passar la seva infantessa i on té els lligams
sentimentals.

– A què es dedica professionalment?
Sóc escriptor i m’hi dedico
com a feina exclusiva ja que m’omple tot el dia, la setmana, el mes i l’any. De
fet, em poso a escriure a les sis del matí i no paro fins a les set o les vuit
del vespre (només faig petites intermitències per a descansar i poca cosa més).

– I què li agrada més de la seva feina?
Poder escriure el que vull,
inventar-me personatges, situacions, moments, sentiments, històries. De moment,
tinc sort perquè faig la feina que m’agrada; 
de tota manera, però, el dia que tingui que escriure quelcom que no
vulgui, deixaré la feina. Ho faig per plaer, no pas per obligació i ho considero
tot un privilegi. Crec que, si hagués d’escriure per obligació, les coses no
m’anirien tan bé.

– I menys?
Quasi,
ja he contestat abans amb la darrera pregunta. De moment, no hi ha res que no
m’agradi i, el dia que no estigui satisfet amb el que faig, ho deixaré.

– Però la seva afecció, en realitat, és…
Tinc la sort que la meva
afecció és escriure. Què més puc demanar?. Pensa que, quan em passo 10 hores
davant l’ordinador, gaudeixo com un camell. A banda d’escriure però, tinc una
petita afecció una mica amagada i que, abans, era molt més grossa però que,
ara, i degut a la quantitat de feina que tinc, no puc fer massa sovint. Abans,
sempre que podia, anava a pescar; ara, pesco el que puc…, encara que sigui
sense canya. D’esquer, sempre en tinc de preparat. T’ho explico; abans, anava a
pescar, ara, em puc estar a casa i imaginar-me que estic pescant escrivint
quelcom que hi estigui relacionat; no és el mateix, però, Déu n’hi do el profit
que en trec. Suposo que, a la vida, hi ha moments per a tot i, ara per ara, sóc
feliç escrivint i deixant anar tot el que duc a dins. De fet, em considero un
privilegiat. Qui pot gaudir de tot el dia per escriure, i de tots els moments
per a poder somniar, per a pensar, o, senzillament,  per a poder fer el que més es vol en un
instant determinat?.

– Com a persona, com es definiria?
Sóc un home tranquil i, alhora també, sóc
molt inquiet perquè sempre estic buscant informació a la xarxa amb l’ordinador.
Internet, és el món a dins de casa: és una meravella. Ara, un escriptor, es pot
quedar a casa i documentar-se per tot el món sense aixecar el cul de la cadira.
També, em considero un tímid, encara que, els que em coneixen, no diuen el
mateix; jo, però, m’hi considero ja que, quan hi ha actes oficials, em rebenta
anar-hi. Prefereixo parlar amb la mateixa gent, però no a un escenari. Sóc molt
xerraire, però només de tu a tu, a un bar fent-la petar, o a la radio, que és
quelcom més íntim. De la resta, millor no parlar-ne ja que em considero un
romàntic compulsiu.

– Llibre, pel·lícula i música preferida?
Com a llibre, “el viejo y el
mar” de Hemingway;
com a pel·lícula, “los Puentes de Madison” (Clint Eastwood és un dels meus actors preferits i, de fet, em
quedaria amb totes les pel·lícules que ha protagonitzat o ha dirigit); com a
música, en general, m’agrada tot allò que es va fer a la dècada dels anys 70
perquè és la meva època; si hagués de triar quelcom en particular, però, em
quedaria amb l’òpera rock “Hair” i les cançons “Aquarius”
i “Let the Sunshine in”,
d’aquesta mateixa òpera.

– L’esport que li agrada més és…
Anar en vaixell. És això un
esport?, no ho sé, però no em busquis fent res més. També m’agrada molt el
futbol, però només com a espectador i sense haver de suar la camiseta; la
camiseta, que la suïn els que cobren (de fet,
sóc un pèl còmode a l’hora de suar per res).

– Si tingués poder polític, què seria el primer que canviaria?
Als polítics. Recordo que,
una vegada que em va  entrevistar a
Catalunya Ràdio, els hi vaig dir el mateix. Aleshores, em preguntaven què
tiraria al contenidor de les escombraries.
Noi!, em vaig despatxar a gust…, i també vaig fer curt de contenidors.

– I si fos milionari, en què es gastaria els diners?
En viure exactament com visc, ni més ni
menys. (El temps, no té preu).

– Un fet històric que l’hagi impressionat especialment?
Quan Charles Darwin va dir
que l’home venia del mico; de fet, no ens mereixem altra cosa.

– Qui és el seu heroi o la seva heroïna?
No tinc herois. Això, es com
tenir líders. Mira, em rebenta que, molta gent,
no tingui opinió pròpia i que faci el que li diuen…., ja ho deia Ortega i Gasset quan ens definia com a “massa” i
encara sóc bastant benèvol perquè només he dit 
“molta gent”. Si et mires un míting polític, per exemple, veuràs que la
gent es deixa influenciar pel primer que passa, i, si vas a les rebaixes de El Corte Inglés, veuràs que la gent
es dona bufetades per entrar el primer dia i 
que corren com a bèsties per a comprar-se uns pantalons que són infames
només perquè estan de moda, tot i que, a l’any
següent, si van amb els mateixos pantalons, els diran que són “patètics”. Quina
diferència hi ha dun any per l’altre? Ara mateix, tothom col·lecciona mòbils i
va pel carrer parlant amb els auriculars. Abans, quan una persona parlava sol
pel carrer, deies que estava boix; ara, ja no saps del cert qui està boig. Bé,
suposo que, la definició de boig, és massa complexa per a fer-ne elucubracions
barates.

– En una amistat què és el que valora més?
La fidelitat, i, això, només
es demostra amb els anys. També valoro molt que sigui conseqüent amb les seves
opinions. No em preocupa què pensi; em preocupa molt més que tingui opinions
diferents depenent d’on bufi el vent.

– I en una parella?
Més o menys, ve a ser el
mateix que la darrera pregunta i afegint-t’hi que, la parella, sigui sensual
(aquesta part de la resposta però, i les seves matisacions, és preferible
deixar-les per a moments que siguin més íntims…, amb ella, és clar).

– Per què li agrada viure al Maresme?
Perquè hi vaig néixer, senzillament. Aquí,
tinc els meus lligams sentimentals que s’han anat teixint des de la infantesa.
De tota manera, sóc un enamorat de l’Alguer, un lloc molt distant, i alhora
també molt proper, a l’illa de Sardenya.
(Un petit consell per a qui
pensi anar a l’Alguer: millor, que no hi aneu perquè, jo, hi vaig molt sovint i
no m’agrada trobar-m’hi a ningú. Els de Mataró, ja estem a masses llocs i, els
de “can fanga”…, ja ni t’ho dic). L’Alguer, es un bocí de paradís que està
protegit de l’especulació; allà (i com a contrapunt a la nostra façana marítima
que tenim al Maresme), pots caminar per les seves platges de dunes i sorra de
corall durant hores i hores i parlant només amb els arbres perquè no hi ha res
més: només arbres, palmes petites (margallons)
i orquídies.

– I què hi troba a faltar?
La
vida tranquil·la que es pot gaudir a qualsevol lloc que no sigui a Catalunya.
No sabem viure. Bé!, de fet, tenim una dèria esgarrifosa i malaltissa per a
voler matar-nos cada dia amb una bona dosi d’estupidesa. Vivim corrents dins
d’una gàbia de ciment…, i encara bo que, el Maresme, és un petit oasi on, de
moment, s’hi pot respirar una mica…, només una mica…, i de moment.

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris