No deixa de ser curiós que, aquells que darrerament s’omplien la boca dient que volien aplegar, a l’interior d’un únic partit totes les sensibilitats polítiques properes al catalanisme, anomenant-la La casa gran del catalanisme, siguin ara els que no poden, ni tant sols, mantenir dreta l’estructura.
La insubordinació constant d’Unió no respon només a unes ànsies per aconseguir majors quotes de poder al sí de la federació, que també. Respon sobretot a la irrefrenable angoixa que provoca no tornar a tastar el poder. L’error dels que pensen que el Sr. Duran i Lleida vol fer un pas endavant entrant al Govern de l’Estat s’equivoquen. Entrar al Govern de l’Estat és la vàlvula d’aire fresc que, precisament necessiten, per tal, senzillament, de tornar a veure com sona el telèfon, com augmenta la llista de trucades pendents i, sobretot, com tornen a plegar-se en reverència els cambrers del Majestic.
No obstant això, estic segur que la preocupació més latent al sí de Convergència no és la irrefrenable contundència amb què Duran i Lleida -o el dofí Pelegrí- està donant un cop d’atenció als seus socis, sinó també el fet que, el butlletí de propaganda del partit presidit pels Godó hagi estat l’únic mitjà que s’hagi atrevit a publicar en portada la primera crisi entre Convergència i Unió amb motiu de la pèrdua del Govern. Segurament, Godós, Antichs i Carols s’estan donant compte que, per tal de sobreviure, necessiten tenir, ara més que mai, tenir un peu al carrer Còrserga, i un altra al carrer Nicaragua.
Mas va passar el primer repte amb la successió de Pujol, amb la conseqüent indigestió que va produir al seu soci de federació. Ara, sense cap dubte, té el segon gran examen, tenint en compte que, els enemics es troben en d’altres partits, però els adversaris, en el mateix.
per Roger Fradera