Immaculada Llorent havia decidit avortar. Ni es veia amb cor, ni tenia els recursos econòmics necessaris per a mantenir i educar una criatura. Es va passar tota la nit sospesant els pros i els contres mentre contemplava els articles infantils que li havien regalat els dies previs. Un bressol blau amb un petit carrousel de joguines penjant sobre el jaç, un ós de peluix amb una gorra ridícula, un kit complet amb tot el que una ‘mare 10’ pogués necessitar en cas d’urgència. Hauria de vendre o regalar aquell munt de coses, però no era precisament allò el que més li preocupava. La decisió veritablement important només tenia dues respostes posibles: si o no. El balanç final l’havia dut inexorablement, punt per punt, cap al definitu ‘sí’. I ja no pensava desdir-se'n.
Es va aixecar del llit amb fredor, sense aturar-se a pensar per últim cop, evitant els dubtes. Es va dirigir cap al bressol que tenia a un parell de metres, amb un coixí entre les dues mans, a uns centímetres del seu pit i amb la mirada fixa en el nadó que hi jeia adormit. Havia d'actuar, i ho va fer. Va avortar, encara que fos una mica més tard del plaç estipulat per la llei.
per Francesc Pinto | traducció: Judith Ramentol