La poètica del remordiment

Va buscar el nom de la seva parella a l'agenda del mòbil, i va pressionar el botó verd.

-Què vols? - La seva veu era tremendament freda. Estava empipada.

-Amor...?

-No em diguis així. Ja no estem junts. Què vols?

-Només volia demanar-te perdó pel que et vaig fer. Va ser només una aventura, jo només t’estimo a tu.

-Què és aquest soroll que s'escolta de fons?

-El vent. Amor, et prometo que jo només t’estimo a tu, ets la dona de la meva vida. Volia que ho sabessis.

-Ara ja és una mica tard no et sembla? - El seu sarcasme era punxent, rígid.

-Ni que ho diguis...

I després de mil quatre-cents cinquanta-dos metres de caiguda lliure des de l'avioneta, ell i la seva culpabilitat van morir aixafats contra l'asfalt.

per Francesc Pinto | traducció: Judith Ramentol



← Torna a l’hemeroteca