dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La poètica del remordiment

Va buscar el nom de la seva
parella a l'agenda del mòbil, i va pressionar el botó verd.

-Què
vols? – La seva veu era tremendament freda. Estava empipada.

-Amor…?

-No em diguis així. Ja no estem junts. Què vols?

-Només
volia demanar-te perdó pel que et vaig fer. Va ser només una aventura, jo només
t’estimo a tu.

-Què
és aquest soroll que s'escolta de fons?

-El
vent. Amor, et prometo que jo només t’estimo a tu, ets la dona de la meva vida.
Volia que ho sabessis.

-Ara
ja és una mica tard no et sembla? – El seu sarcasme era punxent, rígid.

-Ni
que ho diguis…

I després de mil
quatre-cents cinquanta-dos metres de caiguda lliure des de l'avioneta, ell i la
seva culpabilitat van morir aixafats contra l'asfalt.


per Francesc Pinto | traducció: Judith Ramentol

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris