Va buscar el nom de la seva parella a l'agenda del mòbil, i va pressionar el botó verd.
-Què vols? - La seva veu era tremendament freda. Estava empipada.
-Amor...?
-No em diguis així. Ja no estem junts. Què vols?
-Només volia demanar-te perdó pel que et vaig fer. Va ser només una aventura, jo només t’estimo a tu.
-Què és aquest soroll que s'escolta de fons?
-El vent. Amor, et prometo que jo només t’estimo a tu, ets la dona de la meva vida. Volia que ho sabessis.
-Ara ja és una mica tard no et sembla? - El seu sarcasme era punxent, rígid.
-Ni que ho diguis...
I després de mil quatre-cents cinquanta-dos metres de caiguda lliure des de l'avioneta, ell i la seva culpabilitat van morir aixafats contra l'asfalt.
per Francesc Pinto | traducció: Judith Ramentol