dimarts, 27 de d’octubre de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Missiva nº 1

Com
qui obre un llibre i s’insufla d’aquella olor a nou, com qui fa torrades i les
segueix pel passadís fins a la cuina. Com qui veu per primera vegada la neu, i
sacseja els braços i dóna voltes, foll de felicitat, i eufòric treu la llengua per a intentar assaborir-ho.
Com qui abraça quan sap que serà la darrera vegada, i vol estrènyer fins a l’escany, fins que es resolgui aquella
distància que sembla infinita, i hi ha ansietat i ràbia en els braços que
s’atenallen, i és una sensació nova perquè mai abans volgueres esborrar aquells
centímetres, i mai abans t’havia semblat possible. Com quan mires a algú, i no
hi ha aire als pulmons, i és com si fos la primera vegada que veus, no quelcom
meravellós, sinó la meravella. Com fascinat i incrèdul. I ple de fe. Com mires quan la bellesa et
satura i se’t fa una bèstia a l’estómac i t’esgarrapa desde allà
afora fins al propi centre. Quan ets tant feliç que ets a punt de plorar. Com
quan tens tant a dir-li, perquè per primera vegada parlaràs, parlar de debò,
amb una altra llengua i unes altres regles gramaticals i plous en silenci amb
els ulls ben oberts. Com quan plores, i saps que no deixaràs de fer-ho, i
ploraràs el cabell, i les galtes, estas plorant els braços, i els canells,
plorant el sexe i els malucs, plorant els gestos i la mateixa vida.


per Alejandra Ligero | traducció: Adolfo Martín

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris