dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Música en català

Recentment la revista Enderrock va regalar, en honor
a Sant Jordi, la traducció catalana del llibre Història i poder del Rock català que Jordi Sierra i Fabra escriví
fa 30 anys, per força, en castellà. Més enllà de l’absurd de parlar de fets tan
intrínsecament relacionats amb —i alhora entesos en més profunditat en tan que
part de— el tarannà català i no poder-ho fer, precisament, en català, del
llibre destaquen l’energia creativa de la progressia musical catalana de finals
dels 60 i començaments dels 70. Una voluntat d’innovar, d’inventar i de crear
un llenguatge musical propi. Inevitablement arrencant de les imperants
influències anglosaxones però derivant vers el fructuós camí de la tradició
autòctona catalana.

Jo no vaig viure aquesta empenta musical. Tampoc vaig
conèixer els setze jutges ni la seva nova
canço i el Rock Català —i en català— de principis dels 90, malgrat ser
interessant, necessari i engrescador, em semblà mancat estilísticament. Era només
un reflex català d’una realitat musical estrangera. Per sort, els temps
efectivament canvien i aquests darrers anys els estils treballats pels músics
catalans s’han multiplicat i ja no hem de parlar d’un Rock Català, sinó d’una
multiplicitat musical dispersa i creixent feta a Catalunya. Abusant de les etiquetes
que tan bé van per simplificar la varietat estilística d’un grup, trobem, per
començar, l’estudiada i perfectament orquestrada combinació de jazz, melodies
clàssiques i elements de l’electrònica més experimental que practica en Xavi
Lloses conjuntament amb la seva Escolania de la Quadratura del Cercle.
Podem anar, després, cap al pop intimista dels Mishima. De l’electrònica suau
d’Erm a la més sorollosa maquinària de ritmes dels Elèctric Vailets passant pel
post-rock dels Càmping o el hip hop de Crim. De les joguines musicades de
Pascal Comelade al surrealisme líric i musical d’Antònia Font i Conxita, sense
oblidar l’Albert Pla, Dijous Paella, Els Pets, Burman Flash, Obrint Pas,
Lexu’s, Mazoni…

Hom pot gaudir més o menys d’aquests grups; pot
compartir o odiar el seu llenguatge musical, però tothom hauria d’alegrar-se
sense complexos ni sentiments d’inferioritat de la realitat creativa en
progressió constant de la música feta en català.


per Roger Simeon

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris