Recentment la revista Enderrock va regalar, en honor a Sant Jordi, la traducció catalana del llibre Història i poder del Rock català que Jordi Sierra i Fabra escriví fa 30 anys, per força, en castellà. Més enllà de l’absurd de parlar de fets tan intrínsecament relacionats amb —i alhora entesos en més profunditat en tan que part de— el tarannà català i no poder-ho fer, precisament, en català, del llibre destaquen l’energia creativa de la progressia musical catalana de finals dels 60 i començaments dels 70. Una voluntat d’innovar, d’inventar i de crear un llenguatge musical propi. Inevitablement arrencant de les imperants influències anglosaxones però derivant vers el fructuós camí de la tradició autòctona catalana.
Jo no vaig viure aquesta empenta musical. Tampoc vaig conèixer els setze jutges ni la seva nova canço i el Rock Català —i en català— de principis dels 90, malgrat ser interessant, necessari i engrescador, em semblà mancat estilísticament. Era només un reflex català d’una realitat musical estrangera. Per sort, els temps efectivament canvien i aquests darrers anys els estils treballats pels músics catalans s’han multiplicat i ja no hem de parlar d’un Rock Català, sinó d’una multiplicitat musical dispersa i creixent feta a Catalunya. Abusant de les etiquetes que tan bé van per simplificar la varietat estilística d’un grup, trobem, per començar, l’estudiada i perfectament orquestrada combinació de jazz, melodies clàssiques i elements de l’electrònica més experimental que practica en Xavi Lloses conjuntament amb la seva Escolania de la Quadratura del Cercle. Podem anar, després, cap al pop intimista dels Mishima. De l’electrònica suau d’Erm a la més sorollosa maquinària de ritmes dels Elèctric Vailets passant pel post-rock dels Càmping o el hip hop de Crim. De les joguines musicades de Pascal Comelade al surrealisme líric i musical d’Antònia Font i Conxita, sense oblidar l’Albert Pla, Dijous Paella, Els Pets, Burman Flash, Obrint Pas, Lexu’s, Mazoni...
Hom pot gaudir més o menys d’aquests grups; pot compartir o odiar el seu llenguatge musical, però tothom hauria d’alegrar-se sense complexos ni sentiments d’inferioritat de la realitat creativa en progressió constant de la música feta en català.
per Roger Simeon