Neocons, retroprogres i paleoliberals

Si ja és difícil sentir el mot ‘liberal’ sense percebre-hi cap matís pejoratiu, gairebé és impossible trobar-hi avui un significat coherent, si ha d’incloure coses tan irreconciliables com la versió retroprogre dels americans i la versió neocon dels europeus.

A Europa devem l’estigmatització del terme a Marx i als intel·lectuals nostàlgics del seu llegat. (De fet, la paraula ‘intel·lectual’ s’aplica més als predicadors d’esquerra que no a la gent que pensa per compte propi.) A casa nostra, fins a tal punt la mentalitat catalana és víctima –no sé si definitivament– d’una mena de síndrome ideològica d’Estocolm per part d’aquesta intel·lectualitat, que només la idea d’una possible esquerra liberal resulta incomprensible.

Als EUA la corrupció del terme va començar amb el New Deal de Roosevelt i el consegüent intervencionisme econòmic que va ocasionar. Però sobretot va associada al rebuig per una certa dreta de la defensa dels drets civils, de l’avortament, l’ecologisme i els drets dels homosexuals. Almenys allà tant la dreta com l’esquerra poden presumir de tenir pensadors (més que intel·lectuals) de debò, i per això allà hi ha debats de debò.

Ara: l’escissió entre un liberalisme econòmic un altre social i polític és nefasta per a la democràcia. En l’origen del liberalisme tots dos conceptes són inseparables. Per als paleoliberals com Adam Smith, economia lliure i societat lliure ensems són l’alternativa contra l’absolutisme. Em pregunto quants intel·lectuals nostres l’han llegit, i per això recomanaria vivament la seva lectura, sobretot als qui en saben només la versió de la capelleta marxista i d’altres capelles.

per Miquel Costa



← Torna a l’hemeroteca