Sovint, l'atzar ens fa patir situacions difícils de creure. Horribles coincidències com la de viatjar al sur de l'Argentina i trobar que, al mateix hotel on t'allotges, hi treballa l'home que durant l'ocupació nazi de Roma va assassinar a tota la teva família.
Aquest fet, que podria ser l'argument d'una pel.lícula de ficció, va succeïr a Bariloche i va ser real.
El sur de l'Argentina, oferia i segueix oferint un clima i paisatge molt semblant al dels països nòrdics europeus. Probablement fos aquest un dels motius pels quals Bariloche, a partir de la segona meitat del segle XIX, comencés a rebre gran quantitat d'emigrants d'origen germànic. Un flux migratiu que va crèixer considerablement a partir de 1945.
Cóm era la comunitat alemanya de Bariloche en aquells moments?
Sembla ser que molt unida. La idea de volk (poble) acollia a una comunitat que no compartia tan sols una mateixa història i sentiments. Malgrat la distància física que els separava, també participaven políticament amb el seu país d'origen. Per això, no era extrany trobar banderes feixistes penjant de les teulades. Malauradament, la participació no es va limitar als símbols de masses, gran part de la comunitat alemanya de Bariloche va adoptar i defensà la ideologia nazi.
Ara mateix, quan la calor i la humitat t'impedeixen respirar a Buenos Aires, viatjar al sur del país seria l'opció més convenient. Però, com encara no m'he decidit a fer-ho, la història de Bariloche m'ha arribat gràcies a Carlos Echevarría i la seva pel·lícula documental “Pacte de Silenci”. Aquest argentí, fill de mare alemanya i veï de Bariloche, va declarar que <<dins d'aquella societat no es parlava d'holocaust, les SS o els camps de concentració>>, per altra banda, acollia i protegia a antics criminals nazis, com Priebke, un assassí que va arribar a convertir-se en director del col.legi alemay fins la seva detenció a la dècada dels 90.
Durant el rodatge de la pel.lícula, no fa gaire, Echevarría no va aconseguir cap declaració dels membres del col.legi alemay. Diríem que es van mantindre fidels al seu “Pacte de silenci”…
per Francesca Viana