dijous, 09 de de juliol de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Per què Santa Maria?

El 2008 farà mil anys de la primera dada que tenim de l'existència d'un temple cristià a la ciutat de Mataró, on ara hi ha ubicada la Basílica de Santa Maria. No hi ha proves feafents però, donat l'important poblament de l'antiga Iluro i la seva ubicació al punt més alt de la ciutat romana, és plausible pensar que anteriorment hi havia hagut el temple dels súbdits del Cèsar que fundaren Mataró. Ja sabeu com va, això. Segle rera segle, l'edificació ha tingut diferents mides i formes, ha viscut destruccions i ereccions contínues coincidint amb la densa història del nostre país i, és clar, amb els estils arquitectònics característics. Encara n'hem de saber coses… però tenim vestigis de força èpoques.

L'efemèride, doncs, l'hem de veure com una oportunitat, tots plegats. La ciutat, en primer lloc, ja que cap altre element (arquitectònic, escrit, natural…) resumeix de forma tan sintètica i complerta la història de Mataró, una de les poblacions més antigues de Catalunya i que hi ha tingut un paper principal. També ens interessa perquè, de fet, tenim ben poques peces per admirar del nostre passat. Sembla que els que ens han precedit no tenien el prurit conservacionista que, ai las, la generació del canvi climàtic està demostrant. Sí, a l'interior del temple hi ha veritables joies, especialment la Capella dels Dolors amb la intervenció magistral d'Antoni Viladomat (S. XVIII), però no és l'única.

En segon lloc, interessa al país. Catalunya no s'entén sense les
seves ciutats, i això no és d'ara. Ja la crisi econòmica de la ciutat
de Barcelona al segle XIV podria haver arrossegat una depressió sense
precedents si ho hagués estat per la puixança del sistema de ciutats
que l'envoltava. Determinar la (des)centralitat d'aquestes peces, per
entendre la història i també el present, és una de les funcions de la
recuperació monumental d'elements com la basílica mataronina. Per això
la Generalitat (per cert, amb el govern d'esquerres, com recordava la
meva companya Consol Prados) ha tingut interès en incloure-la en
l'acord-marc d'ajut a la rehabilitació de temples cristians que ha
arribat amb els bisbes catalans.

M'atreviria a dir, si se'm permet, que també interessa a l'Església
mataronina i catalana, també plena de reptes de cara a la definició del
seu paper en una societat que, d'entrada, mostra certa distància del
fet religiós, segons s'ha vist en les enquestes, i que cada vegada
sembla més creixent. Un d'aquests reptes, sens dubte, és resoldre
l'enorme pes del patrimoni arquitectònic que acumula l'Església. Dic
pes, sí, perquè és un actiu poc rendible, parlant en termes econòmics.
Com que els invents acostumen a sortir malament (desamortització al
segle XIX i altres decisions unilaterals), goso dir que hauria de ser
ella mateixa qui liderés aquestes transformacions en valor cultural,
assistint-se de persones que en saben molt, que n'hi ha. Sí, de la
història de l'Església coneixem moltes coses que no ens agraden i
sempre surten a la llum (la Inquisició, les croades, la connivència amb
el poder no democràtic…), de manera que seria molt positiu, potser,
que es posés en valor l'aportació cultural de l'empremta cristiana a la
configuració del que som, els ciutadans d'avui. Posem-nos-hi. Fem-ho
tots, que tots hi guanyarem.


per Ramon Bassas

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris