El 24 de Novembre del passat 2006 es compliren 15 anys de la mort del mític Freddie Mercury, vocalista de Queen. Cas que encara fos viu, tindria 60 anys.
El fet en qüestió, de segur no va passar desapercebut per a ningú, doncs els engranatges mediàtics es varen posar en marxa per anunciar "a bombo i platillo" la comercialització d'un CD i un DVD amb un seguit de temes re-mesclats, re-editats, re-masteritzats... i tots els res que vulgueu, que és, finalment, el que solen aportar aquestes maniobres d'oportunisme. Ara bé, no deixa de ser música, que és pel que el personatge va viure apassionadament fins a la fi dels seus dies.
De la mateixa manera, la premsa musical escrita va fer la seva part publicant articles sobre el grup en general i sobre el cantant en particular. Vejam, tampoc cal enganyar ningú, és ben sabut que les festes que organitzava el quartet devien ser dignes dels temps de Sodoma i Gomorra, a jutjar pels rumors. Ara bé, era per la seva música, pel que eren coneguts, pel que lluitaven (fins i tot contra la premsa escrita, sobretot a la seva primera etapa) i no perque el senyor Mercury sortís de farra amb el senyor Elthon John. Efemèrides com aquesta és el que omplia més del 50% d'articles de revistes amb tant renom com la Rolling Stone (cito aquesta perquè en vaig tenir l'oportunitat de llegir-me l'article sencer).
Evidentment que tothom pot escriure sobre el que vulgui com li doni la gana, però llavors em pregunto: Tant ens agrada el tomàquet del mitjó del company? o el "lío" de la veïna del 5è? O es tracta simplement d'aquesta fórmula absurda que pressuposa que la gent és tonta, i llavors es venen tonteries, que llavors és l'únic que es pot comprar... i estem dins aquest bucle absurd del que és tant difícil sortir i...
...bé, només reflexionava.
per Alfonso Cortés