Reflexions lepidòpteres

Val la pena abandonar la humilitat i la intel·ligència per la bellesa i la vanitat? Em pregunto això diàriament i segueixo sense trobar resposta. Parlo amb els meus afins i em miren com si estigués boig. Ells consideren que ser bell és ser poderós, que la consciència i la raó són recursos secundaris que utilitzem els menys agraciats físicament, per a sentir-nos valorats en algun àmbit. No estic en absolut d'acord. La bellesa, com tothom sap, és efímera i aleatòria; no obstant això la raó preval sobre tota la resta, encara que per si mateixa no serveixi per a res. Però és realment valuosa una cosa que no és útil? de què ens serveix ser llestos o tenir capacitat de raciocini si no podem aconseguir res tangible amb això? Al cap i a la fi viuré el mateix temps que algú superficial, estúpid i bell. O és que la consciència de les coses amplia les nostres experiències més enllà del temps i de l'espai? vivim per tant les mateixes coses a més nivells? es pot considerar això un enriquiment personal? o simplement intentem consolar-nos i enganyar-nos a nosaltres mateixos per a no admetre que vam néixer per a fracassar? En qualsevol cas, em quedo amb la frase que em va dir un dels meus germans ahir, mentre menjàvem unes fulles de morera.

- Si saps que no té solució per què et preocupes? Nano, deixa de menjar-te l'olla i prepara’t per a fabricar el teu capoll o seràs l'últim en transformar-te en papallona.

per Francesc Pinto | traducció: Judith Ramentol



← Torna a l’hemeroteca