Al jardí del costat, les gardènies es van obrir amb la llum del sol. Em vaig llevar amb una pesantó al cos. De cop, no em podia moure, estava ancorada a terra. Vaig sentir-me presa dins una manta vermella. Davant meu, hi havia una poma gegant. Del mirall va sorgir una silueta d’home que se m’anava menjant, i jo sentia dolor a la pell. Només va deixar el cor. L’endemà em vaig mirar al mirall, jo continuava essent la mateixa.
per Roser Caño