dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Subtítol

Dic
-ja no ploro- i és completament fals, guaita, he inventat un centenar de
maneres de plorar, de plorar-nos amor, i escriure així és també plorar una pena
llarga i descosida, dic que no ploro i ho faig plorant. Aquest eixut de no
plorar-te és la llàgrima més austera, la més tenaç. Quan dic estic sola no
ploro, però estar-ne és plorar-te per sempre. Quan miro les lletres ens ploro
amor, però no vesso ni tan sols una llàgrima, prou que ho saps, i aquesta
absència destrossa com un sanglot, com un retret. Quan baixo les escales i
trobo una arna i la miro, i no vull matar-la, és una manera de plorar-te, una
forma assassina que s'agotzona als mitjons que em pujo, i repta, repta com les
sargantanes sense costelles.

Quan toco això i allò, tant se val, em
llagrimegen fins i tot els dits i obro els ulls, tan eixuts, distingint córrer
els meandres amargs, tan estèrils. I tota jo sóc un plor sense costums. Em
converteixo potser en un peix per a que tot siguin llàgrimes menys jo,
glandular i esquerpa, tinc ulls com llampreses.

Perquè beure ha esdevingut una metàfora
desencertada d'empassar-me les llàgrimes, i últimament se m'infecta la gola
cada dos mesos i jo penso que t'obstrueixes i t'enquistes i te'm podreixes allà
on la humitat s'embussa i respira. I llavors et mors i em mates amb tu, que és
com plorar, però callo perquè no puc explicar-lis que em passo el dia plorant
si no em tapo la cara -i pren-te les píndoles- i jo imagino que m'han receptat
un antilacrimogen -cada vuit hores i ja veuràs.

I si em tapo la cara, el breu tacte
d'una mà és un gemec, i esperar a l'autobús, tan pacient, és un espasme que em
llença contra la vida. I no deixo mai de plorar-te.

I de vegades faig veure que ploro,
perquè faig veure que em dolen els cops.


per Alejandra Ligero | traducció: Adolfo Martín

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris