Fa ja temps que hi ha un tipus que puja al tren que agafo cada matí i comença a divagar a crits.
Filosofa a ple pulmó sobre el diví i l'humà.
Els passatgers del vagó agraciat fullegem el diari com si tal cosa, desviem amb avesada naturalitat la vista cap a les finestretes o cobrim, amb gest abstret, un sudoku.
El paio ha arribat a treure’s la camisa i ningú s'ha immutat.
Està cada dia més obsessionat -no sé pas qui li fica aquestes idees al cap- amb que és invisible.
En fi.
per Aster Navas | traducció: Judith Ramentol