dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Un altre món és possible?

És la democràcia neoliberal l'únic ideal
creïble i/o possible? Fukuyama així ho afirmava en la seva afortunada tesis
sobre la fí de la historia. Sota el marc conceptual hegelià, el pensador nord-americà
afirmava que, arran la caiguda del mur de Berlín junt amb la desaparició dels
règims feixistes, ja no quedava cap ideologia que fora capaç de enfrontar-se al
capitalisme. Amb la qual cosa, s'havia acabat l'historia entesa com una lluita
entre tesis i antítesis de la qual emergia la síntesis que les assolia a totes
dues fins que un altre tesis s'enfrontes a aquesta última, per fer avançar
l'historia. Per tant, les diferents democràcies només representarien aplicació
dels principis de igualtat i llibertat, car no és possible millorar el l'ideal
de democràcia liberal, no té amb qui competir.

Un voldria creure que si hi han alternatives.
No obstant, quan ens preguntem en quin món vivim, en quina època ens ha tocat
viure, només cal que engeguem el televisor per constatar el mercat lliure en
que s'ha convertit el planeta, on tot sembla estar en venda, persones, el clima
(taxes emissions de gasos nocius, canvi climàtic…), en definitiva tot el
nostre món.

Aristòtil afirmava que la polis és per naturalesa
anterior a la llar i a cadascun de nosaltres, ja que el tot és necessàriament
anterior a les parts, de tal forma que, tant a la llar com a les places… ja
està present la ciutat com a fi que les constitueix, com a principi natural, de
forma que els homes s'han de realitzar a la polis, a la ciutat. I és,
precisament a la ciutat on han d'intentar viure bé. Ara bé, és possible, en la
cultura que vivim, viure bé a la ciutat? En quina mesura som animals culturals?
Segons l'UNESCO, textualment, la cultura és el "conjunt de trets
distintius, espirituals i materials, intel·lectuals i afectius, que
caracteritzen a una societat o a un grup social. Engloba no només les arts i
les lletres, sinó també les maneres de vida, els drets fonamentals de l'ésser
humà, els sistemes de valors, les tradicions i les creences. La cultura dóna a
l'home la capacitat de reflexió sobre si mateix. És ella la qual fa de
nosaltres éssers específicament humans, racionals, crítics i èticament
compromesos. Per ella és com destriem els valors i realitzem les nostres
opcions. Per ella és com l'home s'expressa, pren consciència de si mateix, es
reconeix com un projecte inacabat, posa en qüestió les seves pròpies
realitzacions, busca incansablement nous significats i crea obres que'l transcendeixen.
"
( UNESCO. Mèxic Declaration Final Report. Conferencia Mundial sobre Polítiques
Culturals, juliol 20, 1982. Document UNESCO CLT/MD/1. França.). Ara bé, estem
d'acord, amb aquesta definició de cultura? O la cultura s'ha convertit en un
objecte de consum més? Podem tornar a participar "autènticament" de
la cultura o només seguim la corrent? Ja que ara, no m'ho negareu, està de moda
ser antisitema, per sistema, diguem fent referència a l'eslògan electoral
d'Iniciativa per les últimes municipals. Jo, definitivament crec que alguna
cosa hem de dir al respecte. Fent referència a Aristòtil, per situar-nos al món
hem de dir la nostra a la ciutat, ens hem de fer escoltar, pot-ser no canviarem
el món, però sabrem d'on venim i fins a on podem arribar, intentant no
deixar-nos xuclar, en la mesura del possible, per aquesta salvatjada
capitalista en la que, no ens enganyem, dintre del que cap, pensant en Rawls,
ens ha tocat la loto, ja que segur que no voldríem estar a l'altre costat. En
aquest sentit passo a resumir una serie d'idees de diferents pensador que em
semblen interessants:

Santiago Lopez Petit, professor a la
universitat de Barcelona, assegura que l'única via de escapament són les escletxes
que s'obren en la resistència social, de tal manera que no em de tenir por
d'experimentar vies de desocupació de l'ordre.

Per altre banda en la introducció al seu
darrer llibre, Un altre món, l'Arcadi Oliveres ens exhorta a la reflexió
afirmant que una altre món no només és possible sinó també necessari. Així, ens
diu que "entre la complicitat cap un sistema que no ens agrada i la
possibilitat de discrepar-ne hi ha un espai de consciència que ens ha de
permetre veure que ni tot està perdut, ni tot és impossible
". I continua
més endavant, "Les formes de vida i de consum responsable requereixen un
esforç, i massa vegades ens fa mandra. Però sempre podem començar per accions
ben senzilles: intentar consumir menys productes no reciclables, n'és una; no
creure'ns tot el que ens diuen, una altra; buscar fórmules d'autogestió i més
democràtiques, una tercera […] Per conèixer el món en el qual vivim i saber
què hi podem fer necessitem convertir-nos en actors i agents d'aquest canvi.
Ens cal estar ben informats, participar de la vida política, treballar en nous
valors i nous models, anar cap a una cultura diferent del treball
” (Un altre
món).

En aquest sentit, crec que cal esmentar el
treball de Jordi Julià a Modernitat del món fungible on teoritza sobre una generació
de poetes que anomena la generació del mur, que, nodrida d'aquella època, es
caracteritza per intentar dir l'home i el món que ens envolten avui. Així,
afirma Julià, que tal com va dir Marshall Berman a Tot el que és sòlid s'esvaeix
en l'aire (1982) l'anàlisi marxista serviria per descriure la modernitat amb
una de les metàfores afortunades a l'hora de descriure el comportament al segle
XXI, que va recollir el sociòleg Zygmunt Bauman, que a Vida líquida i Amor
líquid, afirma que la modernitat s'explica pel seu estat líquid, car estem
passant de la solidesa de la modernitat, on es creia en el progrés de l'home,
la inamobiltat dels valors… a la fluïdesa de la postmodernitat, fluïdesa, que
s'anomena així per la característica de 
conservar la seva forma per molt temps. D'aquesta manera, alerta Julià,
que "precisament la imatge de la caiguda del mur de Berlín representa
aquesta liqüefacció moderna, atès que la presa física que fins aleshores
constituïa aquest dic va ser enderrocada per una decisió més pròpia de la
llibertat dels individus que no pas de les institucions. Així doncs, podríem
dir que des d'aleshores tot ha estat canviant i inestable i s'ha anat
accentuant la desintegració d'uns principis que havien regit la societat del
nos-cents
" (Modernitat del món fungible). Amb això tornem al punt de
partida, on crec que, de la mateixa manera que Adorno es preguntà, davant
l'horror nazi, si era possible la filosofia després d' Auschwitz, cal que ens
preguntem si un altre món és possible, i més concretament, tenim alguna cosa a
dir? Tenen els poetes alguna cosa a dir? Per la part que em toca, estic d'acord
amb Jordi Julià que al final del llibre afirma que, "en un món líquid i
canviant, progressiu i fugaç, inaprehensible i informulable fora de la metàfora
i de la paraula poètica, més que mai, << -i potser l'única cosa, per bé
que lligada a l'oblit, a la incomprensió o a la reconstrucció- >>: els
fills del llenguatge i del temps
" (Modernitat del món fungible).

per Diego Giménez

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris