-I recordeu, fills meus, el dimoni s'amaga darrere de tots els indrets. Sap allò que penseu i mai us atrevireu a dir. El maligne és molt llest i espera que en qualsevol moment caigueu en la temptació del pecat i la depravació per a poder endur-se la vostra ànima, i obligar-vos a jeure eternament en l’avern. Sigueu purs i no us deixeu portar per l'instint, fills meus, i el Senyor us acollirà en la seva llum i glòria infinites pels segles dels segles. In nomine patris, et fili, et spiritu sancti. Amén.
-No creu que ja va sent hora de deixar tota aquesta merda, senyor Wojtyla? - la veu venia d'on haurien d'estar els fidels, i no obstant això només hi havia una misteriosa silueta asseguda en una cadira plegable, enmig del desolador buit al que semblava dirigir-se La Seva Santedat. Per la postura, semblava estar realment fastiguejada d'escoltar un sermó després d'un altre.
-Sí, tens raó, però és difícil desfer-se dels vells costums, estimat Judes.
I junts van anar caminant carrer amunt, en direcció al Palau de Concerts. Aquella nit tocaven Kurt Cobain i Jim Morrison, en un duet memorable que, ni tan sols a l'Infern, ningú pensava perdre's.
per Francesc Pinto | traducció: Judith Ramentol