dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Viatges per l’Scriptorium


Viatges per l'Scriptorium

Paul Auster
Edicions 62
157 Pag.

Per alguns pot semblar que poder fer ficció del fet de quedar-se en blanc és un
recurs genial que l'únic que fa és demostrar la creativitat de l'autor. Per
altres, no obstant, l'únic que denota és la falta d'imaginació a l'hora de
narrar. Que Paul Auster bateges al protagonista amb el nom de 'Mister Blank'
sembla insuficient per fer-nos creure que la metaliteratura que exposa en
relació a la seva obra està a l'alçada de The New York Trilogy (1987) o de
propostes com les de Vonnegut a Slaughterhouse-Five, or The Children's Crusade
(1969) per exemple.

D'aquesta
manera, pel que fa a la historia, ens trobem davant d'un home gran que tancat
en una habitació que només consta de un llit, un lavabo i un escriptori es
pregunta què fa allà, ja que no recorda res, està en blanc, només té sensacions
de responsabilitat i de culpa. En aquest marc van apareixent una serie de
personatges que el vigilen, li donen de menjar… i amb els que anirà interaccionant
fins acabar l'obra inacavada d'un jove escriptor. Els amants de l'autor novaiorquès
trobaran que part de la gràcia de l'obra està en que molts dels personatges que
hi apareixen fan referència a personatges d'altres obres d'Auster.

Tom
Wolfe assegurava que les histories d'escriptors que escriuen histories l'únic
que senyalen és la decadència d'una cultura literària narcisista. Després del
bon gust que ens va deixar Brooklyn Follies no puc deixar de pensar que, com a
mínim en aquest cas, la intenció de l'autor de ficcionar el procés de ficció fa
més referència a la falta d'idees que a la experimentació en sí, recurs molt vàlid,
per altre banda, un exemple del qual, tot i els seus riscos, el trobem a la
proposta de Fernández Mallo a Nocilla Dream com vam veure dos articles enrere.
Però, pot ser que pari, no obstant, d’escriure sobre articles anteriors, no
sigui que algú, ingènuament, pensi que m’he quedat en blanc… com a mínim tan
en blanc com després viatjar per l’escriptori en busca de… no sé, ja no me’n
recordo.

per Diego Giménez

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris