dimarts, 11 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Violència a les aules?

Des de fa alguns cursos, i de forma periòdica, la paraula bullying ha anat apareixent en els
mitjans de comunicació com una mena de calaix de sastre en el qual hom es veu
en cor d’encabir tota una plèiade de manifestacions i de conductes  que en més o menys mesura presenten com a
denominador comú comportaments violents.

Si fem cas del
que diu el Síndic de Greuges, Rafel Ribó, el bullying, tot i el seu ressò mediàtic, és un fenomen minoritari en
els centres educatius catalans, la qual cosa, però, no ha de comportar que la Generalitat i les
pròpies escoles no facin tot el possible per detectar i intervenir
immediatament davant d’un assetjament escolar.

Ara bé, no
hem de caure en la paranoia de considerar que qualsevol comportament inic o
abusiu és ja un cas flagrant de bullying.
Si fem memòria pel nostre pas per les aules, segurament que ens vindrà al cap
aquell company que solia insultar-nos, o que ens prenia algun cromo, o que no
ens deixava jugar a pilota. I recordarem també que si podíem li plantàvem cara
i, si no ens hi vèiem en cor, ens havíem d’aguantar. No vull dir que siguin
actes que s’hagin de fomentar o aplaudir, però no deixen de ser part del
comportament humà en el seu procés de socialització. I, dins d’aquests
paràmetres, no cal ni considerar la possibilitat, massa vegades apuntada, que
aquests comportaments puguin provocar traumes d’aquells que es porten arrapats al
cos fins a l’adultesa, com a mínim.

Però quina
és, doncs, la causa que fa que avui es parli tant de violència –que n’hi ha, en
casos puntuals– i de bullying a les
escoles? Afirmar que l’escola és el reflex de la realitat, a més a més de ser
una obvietat és una veritat com un temple. I, per tant, és una incongruència
que la societat demani a les escoles moltes de les funcions que s’haurien de
demanar a les famílies i que, alhora, es vagin limitant els mecanismes de control
i de correcció –inherents des de sempre a les institucions educatives– que són
a la base de la seva actuació i el fonament de la seva autoritat. Hem convertit
l’escola amb una mena d’ansiolític que ens deslliura de l’ansietat o de la mala
consciència d’haver perdut els valors i els models que, com un pal de paller,
la suportaven. La societat –les famílies– ha dimitit de les seves funcions
educatives i les han traspassat a l’escola: És aquí on molts nens reben el
primer NO, on per primer cop han de fer alguna cosa que no els ve de gust o han
de menjar el que els posen al plat; a les escoles se’ls ha d’ensenyar a utilitzar
els coberts i se’ls ha d’ensenyar a rentar-se les dents; l’escola els ha
d’ensenyar a anar pel carrer vigilant el trànsit i respectant la gent gran.

S’han
perdut els valors de la responsabilitat, del respecte, de l’esforç… i han
canviat els models a seguir: ara ja no excel·leix qui és més treballador, més
solidari o més constant. Qui s’emporta la llebre és el més espavilat, el que
millor enganya o el que s’aprofita de la seva fortalesa física. I la resta s’hi
resigna i calla, per comoditat, per indiferència o perquè no volen sentir a dir
que són uns bocamolls, uns “xivatos”, que diuen ells. Els referents dels
nostres fills són, majoritàriament, personatges violents. Començant pels protagonistes
de dibuixos animats, seguint pels superherois i acabant amb tota la tirallonga
de personatges estrambòtics que omplen programes i tertúlies de la televisió.

L’escola,
sola, no té prou mecanismes ni prou influència per canviar aquests valors i
aquests models. Ens cal l’ajut de les famílies, que ens facin confiança i que
s’identifiquin amb els projectes educatius de cada centre. I cal un
replantejament profund del funcionament de la societat i dels principis que la
regeixen. I, per damunt de tot, ens cal recuperar els tres principis bàsics de
l’educació: respecte, autoritat i normes.

Artur Jofre i Molina
Pedagog
Director col·legi PIVE

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris