Contemplava aquella majestuosa figura retallada en l’aire i, la seva mirada es perdia en l’horitzó a la recerca d’una vida, ja llunyana, desitjada i oblidada en un temps esvanit en la ment. El ventijol que, suaument , li colpejava la cara la retornava a una realitat, massa amarga. Aquell cel nítid, de núvols blancs i rogencs, la transportaven a un espai perdut en l’ànima.
Ell també la resseguia amb els seus ulls escrutadors, des de l’alçada. Prop d’aquell riu argentat, que vorejava la casa, cada dia hi trobava el seu racó de felicitat. Des d’aquell lloc, embolcallat d’un aroma especial a herba mullada, podia veure la xemeneia fumejant de la casa. La seva mare, com cada dia, anava preparant la fornada. El pare, darrera la casa, continuava amb la llaurada.
Era el seu món, inventat, dins la seva pròpia cúpula daurada. Les estacions s’anaven succeint, immutables. La primavera plantava la llavor, l’estiu la flor mes bella, la tardor l’enyorança i l’hivern la neu més blanca. Era ja una eternitat de buidor de paraules, de somriures trencats i mirades glaçades.
Aquell riu, d’aigües de vidre i flors submergides, era el seu lloc de rialles, d’esperances i d’ anhels de fugir braçolada per l’aire; igual que l’ au, de llargues ales i plomalls enfosquits, que sempre la observava.
A la vora del riu, asseguda en la terra argilada, anava escrivint com sempre, paraules d’aigua. Igual que la flaire d’aquell pa, sortint del forn, també els mots s’esquinçaven en l’aire. Ja els darrers dies de tardor s’escapaven i, tal vegada, no hi haurien més sentiments d’enyorança.
Com eren aquells temps de disbauxa? Potser, no eren temps. Eren moments de inconsciència regalada i agosarada.
L’esvoletec, sobtat, de l’au li van fer ballar els seus cabells rogencs, com aquells núvols que la visitaven. Amb les ales esteses, planant en cercles, anava baixant i, silenciosament, s’apropà a ella. Com dos amics, que s’ho diuen tot amb la mirada, van deixar que, només, aquell riu de plata en fos còmplice de la seva trobada.
Hola!!, tu ets la dolça noia que, cada dia, somia amb la il·lusió de volar. Com es, que en els teus ulls hi rodolen llàgrimes ? No son llàgrimes – li va respondre – son desitjos furtius que s’ escapen, defugin, de la certesa.
I tu, ets el senyor de l’aire que m’acompanya, des dels cingles, amb el respecte de la distància. Per què has vingut a terra ferma, si el teu món son les alçades ? Com es, que un ocell, tan gran, es perd en terra estranya ?
Potser si - com tu dius – que soc senyor de l’aire però, les meves ales, cansades, ja han volat per moltes contrades. He vist prats vestits de flors, pentinats per ventegueres. He vist núvols inflats de turmentes i pluges regant les terres. Ho he vist tot però, sempre, amb la melangia com a companya.
Acaronava les seves ales amb la tendresa d’una mare i, l’escoltava amb la lleialtat d’una amiga incansable. Tots dos miraven l’horitzó, encisats pel crepuscle que els embolcallava, dins la màgica boirina ressorgida. Per uns instants, ell li va donar les seves ales i ella les seves cames, bressolats per un airedolç, fins a trenc d’alba.
per Maria Fors