No seré jo que discuteixi una mesura social com la que acaba d’encetar el govern espanyol per ajudar a l’emancipació dels joves. 210 euros mensuals durant quatre anys per ajudar a pagar el lloguer i un ajut de 600 euros per la fiança són xifres prou consistents per no confondre-les amb una operació de maquillatge de la realitat de la gran majoria de joves, que volen deixar la casa dels pares i fer el pas a viure independents. Ara bé, no oblidem que aquestes rendes, com totes, es paguen entre tots els ciutadans, i, per això tenim el dret a plantejar interrogants.
L’Estat té diners i els ha d’invertir bé. No podem qüestionar un ajut social, si sabem que l’Estat puja un any mes la inversió militar, amb un increment del 27% respecte el 2007 (segons acaba de publicar Justícia i Pau). Per tant, SÍ als ajuts socials i NO a tanta despesa militar. Però per ser justos cal anar a les arrels dels problemes: 210 euros ajudaran, evidentment, però no faran miracles. I és que si els joves no s’emancipen fàcilment és per culpa de l’especulació immobiliària que encareix brutalment l’habitatge, la precarietat laboral continuada i els salaris massa baixos.
Si es vol canviar de debò aquesta realitat s’ha d’atacar frontalment un sistema que està consolidant i enfortint la riquesa d’uns pocs, mentre afebleix la cada cop més minsa economia del que abans era l’anomenada classe mitjana i dels que lluiten per subsistir en la societat de la globalització i la deshumanització.