dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Capítol 13: Costa

No hi ha classes. Amb el mateix tren que em va
portar a aquesta aventura, de ferro forjat i ressaques, torno al record d’una
porta que, per primera vegada, sembla tancada.

El mar està tranquil, mentre al tren tothom
crida, parla per telèfon o s’insulta. Els adolescents van baixant als pobles
amb discoteques. Els vagons expulsen als joves, a una edat madura imprevisible,
on el passat, d’avui, pesarà més del que ells poden imaginar. Els errors mai
tenen tantes conseqüències com quan es cometen als disset anys. Una moto, un
petó mal donat, un adéu no pronunciat.

L’estació és grisa. Al bar, els tres homes de
sempre. Un, amb el cafè fred. Els altres dos, amb les seves canyes de cervesa,
que són part dels seus braços, ja. Pujo el carrer i vaig saludant, gairebé
automàticament, als veïns. Semblen tant morts com mon pare. Però somriuen.

Ma mare és allà, complaent, atenta, avorrida.
El cos d’un cadàver no desapareix sempre del tot. Roman allà, sempre, als
llençols, al sofà, a les tasses de te. És una olor inapreciable, però
inconfusible. És una condemna. No hi ha judici, només culpables.

Sopo. Em dutxo. Veig la
televisió, i la immensitat de l’estupidesa humana. Obro el diari i llegeixo. No
sortiré pas aquesta nit. Al poble només hi ha dos bars, i sempre hi ha els
mateixos actors. Són gairebé les dotze de la nit. Apareix el meu oncle i obrim
una ampolla de cava. Mengem raïm i, en silenci, preguem que aquest any no sigui
com l’anterior. Tanta mort, mata.

Un cafè. Un whisky i les absències. Les gambes
sense menjar, la cadira al mateix lloc, i una copa buida, absurda. El meu oncle
se n’ha d’anar. Tanca la porta, i una altra etapa. A ma mare, gairebé sense
voler, se l’hi escapa una llàgrima. Em mira i somriu. Els morts sempre
somriuen.

Bona nit. Bona nit.

Em tanco a l’habitació i truco a na Blanca. El telèfon, una arma poderosa,
m’apropa a una veu alegra. Toco la seva veu. Avui és un dia per a estar
contents. La gent ha begut i celebra que encara són vius. El gris de l’estació,
pintat de confeti, dona la benvinguda a una nova parada.

Bona nit. Bona nit.

per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris