dimarts, 27 de d’octubre de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Capítol 14: Jazz

En passat i en pressent. Recordo aquells dies amb
na Blanca, en un blanc gener, com si foren un puzle, al què falten algunes
peces, però, tanmateix, amb el que puc construir una realitat plena de sentit.
En aquesta butaca, front la finestra, l’escric en pressent i en passat. Perquè,
inevitablement, és ambdues coses. I sempre ho serà.

Jazz. La dreta de l’Eixample. Molt a prop de la Sagrada Família.
Improvisació dels instruments domesticats. Allò original és tornar als orígens.
Gintònics de Bombay Saphire. Un local, minúscul, amb música en directe. Una
barra plena de perdedors, o realistes, que combaten la solitud amb converses
absurdes. Rostres marcats per l’atzar, la casualitat, la vida en sentit
estricte.

El pianista és un home d’uns seixanta anys. Una
barba front les tecles. Vora seu, en mig de les escales, un noi, vint-i-cinc
anys, una boina i un saxo. Quatre graons amunt, un contrabaix que és acaronat,
amb contundència, per un rostre abstret per aquesta religió que és la música.

Són les dues de la matinada. Barcelona, tot i els
milers de persones amagades a ses còmodes cases, és viva. Na Blanca,
despistada, no fa molt cas de les melodies. Em parla dels seus projectes com a
dibuixant, de què és art per a ella. Del què creu que és art. I, com molts
dibuixant novells, deprecia, innocentment, el concepte a favor d’una forma
evident. És intel·ligent. Però l’Acadèmia pot amb qualsevol.

Li parlo de Danto. De la Brillo Box de Warhol.
De la representació. D’allò que no es veu, tan sols, en allò. De la importància
del sublim. De Baudelaire. Riu, em besa afectuosament i em diu quant en puc ser
de pedant. I té, en forma i en fons, tota la raó del món. Abans i ara. Al
passat i al pressent.

per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris