Capítol 14: Jazz

En passat i en pressent. Recordo aquells dies amb na Blanca, en un blanc gener, com si foren un puzle, al què falten algunes peces, però, tanmateix, amb el que puc construir una realitat plena de sentit. En aquesta butaca, front la finestra, l'escric en pressent i en passat. Perquè, inevitablement, és ambdues coses. I sempre ho serà.

Jazz. La dreta de l'Eixample. Molt a prop de la Sagrada Família. Improvisació dels instruments domesticats. Allò original és tornar als orígens. Gintònics de Bombay Saphire. Un local, minúscul, amb música en directe. Una barra plena de perdedors, o realistes, que combaten la solitud amb converses absurdes. Rostres marcats per l'atzar, la casualitat, la vida en sentit estricte.

El pianista és un home d'uns seixanta anys. Una barba front les tecles. Vora seu, en mig de les escales, un noi, vint-i-cinc anys, una boina i un saxo. Quatre graons amunt, un contrabaix que és acaronat, amb contundència, per un rostre abstret per aquesta religió que és la música.

Són les dues de la matinada. Barcelona, tot i els milers de persones amagades a ses còmodes cases, és viva. Na Blanca, despistada, no fa molt cas de les melodies. Em parla dels seus projectes com a dibuixant, de què és art per a ella. Del què creu que és art. I, com molts dibuixant novells, deprecia, innocentment, el concepte a favor d'una forma evident. És intel·ligent. Però l'Acadèmia pot amb qualsevol.

Li parlo de Danto. De la Brillo Box de Warhol. De la representació. D'allò que no es veu, tan sols, en allò. De la importància del sublim. De Baudelaire. Riu, em besa afectuosament i em diu quant en puc ser de pedant. I té, en forma i en fons, tota la raó del món. Abans i ara. Al passat i al pressent.

per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín



← Torna a l’hemeroteca