dimarts, 27 de d’octubre de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Capítol cinquè: Jardins

Antoni
Rubió i Lluch era un home de lletres. A les acaballes del segle XIX, estudià
Filosofia a Barcelona amb Menéndez Pelayo i s’especialitzà en Literatura
Catalana. En front del pis, amb una entrada pel carrer del Carme, i una altra
pel carrer Hospital, hi ha uns jardins dedicats a ell. Es tracta de l’antic
pati de l’Hospital de la
Santa Creu i és obert al públic des de que aquest es
traslladà.

És
un lloc amb molta llum on es reuneixen pidolaires, estudiants i escriptors a la
recerca d’un xic de pau al bell mig de la gran urbs. Fa olor a tarongers, a
antic hospital, entre la promesa del guariment i l’agonia de l’espera, a
escales, a arcs, a una immensa creu, rígida, entre tant d’aire. Si hom hi entra
pel carrer del Carme, davant del pis, ha de passar per un passadís de ciment. A
la dreta, la porta, enorme, sempre tancada, de l’Institut d’Estudis Catalans. A
l’esquerra, una altra porta, també sempre tancada, la Reial Acadèmia de
Medecina de Catalunya, on s’hi troba l’amfiteatre anatòmic. Cossos, cadàvers,
de llibres i de pells, cara a cara, desafiant-se. Literatura contra vida.

Ja
portava més d’un mes a Barcelona. Dia a dia m’anava trobant millor a la ciutat
i, tot i que portava una vida un xic desordenada, estava tranquil, content,
descobrint nous llocs i noves veus cada dia. M’aixecava tard, al voltant de les
dotze o la una, i, per tant, no acostumava a trepitjar la facultat. Després,
dinava amb en Mikel i amb qui hi hagués al pis. Gairebé mai coincidia amb en
Toño perquè acostumava a dinar a la feina i na Sandra i na Bea sempre havien de
fer quelcom a fora. Només érem tots junts a l’hora de sopar.

Mikel
estudiava filologia a la central, però mai anava a classe. Sempre me’l trobava
estirat al sofà, llegint algun còmic, sota el pòster del Che que, fumant el seu
enorme cigar, et seguia amb la mirada a qualsevol punt del menjador on fossis.
Era el nostre tòtem. Era la creu dels jardins, a la nostra llar de passada, de
noves creences, i de nous prejudicis. I, segurament, vigilava els nostres
tabús. Sigui com sigui, tots som religiosos. I, sens dubte, aquella casa era
plena de símbols sagrats de la laïcitat. Des del mateix Ernesto de Guevara, coronat,
fins a la tela índia del sofà o la bandera penjada als finestrals. Ens
protegien les nostres pròpies pors.

De
totes maneres, encara som massa cristians. Menys en les formes, potser, però el
fons hi és. És un pòsit, com el del cafè, pútrid i pudent cap el que hi corren
les paneroles de la nostra consciència. El sentiment de culpa i el de culpar
encara regeix les nostres vides. Som experts en torturar-nos constantment fins
a trobar un culpable al que torturar. Esperem, infinitament, a que arribi un salvador
que acabi amb la nostra tortura, amb les nostres obsessions interiors. Un Tot,
quelcom definitiu, la finalitat que tot desenvolupament, tota lluita,
necessita. Quan la conegué, em semblà que ella era aquest Tot.

Era
un matí de novembre. Jo llegia en un banc dels jardins. Vaig aixecar la vista i
la vaig veure. Era asseguda just davant meu, menjat una poma. Un cabell negre,
llarguíssim, amb uns ulls gegants, als que hi cabia un món sencer, i una
jaqueta verda que ressaltava la seva esplèndida pal·lidesa. Un verd
d’esperança, de possibilitat, de futur. Unes piguetes li acompanyaven el
rostre. De seguida se n’adonà de que l’observava.

Les
nostres mirades ballaren un tango. Un tango de gairebé deu minuts. En acabar-se
la poma, agafà una enorme carpeta que portava, s’apropà i, amb una veu
extraordinàriament suau, em digué:

-Fins
després.

No
vaig poder contestar. Ella somrigué i pujà una escalinata. Estudiava dibuix
allà.

per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris