Capítol deu: Por

Por a l’altre Kapuscinski, a la trobada, a allò que és nou. Hi ha tantes classes de por com maneres té l’ésser humà de somriure, de caminar, de cantar. I, contra la por, no hi pot fer res l’orgull, la valentia, el coratge, res, res. Només la voluntat de poder, que no es pot controlar, que no accepta morrions.

La voluntat de poder em portà a acompanyar a na Blanca a aquella exposició, al Centre d’Art Santa Mònica, vora unes Rambles amb olor de clavell i de sol de maig. Dibuixos, esquetxos, carícies de tinta xinesa d’un modernista francès, al que segurament li havien inoculat, massa vegades, la por a ser viu. Una força al traç, al detall, al matis. Hom podia reconèixer a na Blanca a cada catarsi, a cada intent per eternitzar quelcom breu, instantani, immediat.

Creuàrem la multitud d’estrangers, amb mitjons blancs i mapes desplegats, per a anar a prendre una tassa, una porció d’oxigen de futur, al Cafè de l’Òpera. I tornàrem a ballar. Un altre cop l’art de la seducció, el joc, la conquesta, el festeig, la possibilitat. Li vaig fer un petó, maldestre, a una boca immensa, perfecta.

Na Blanca, dinou anys de pell suau, vivia amb son pare a prop d’allà, just al darrera del Liceu, i a cinc minuts dels nostres jardins. Li agradava el dibuix, la pintura, l’escultura i el cinema. I tot just havia començat una obra, de teatre, en la que jo li aniria descobrint els entreactes, de Brecht, de Brossa i de Pinter. Ella m’ensenyaria la perspectiva, el ritme i la força. Com a escenari, de fons, una Barcelona canviant, contradictòria. Una escola d’amants autodidactes.

Davant la tragèdia de la vida, només hi ha dues opcions. O ens emborratxem en el risc, o ens suïcidem en els vòmits de la quotidianitat. Som individus, únics i intransferibles, o masses putrefactes, indescriptibles. Vet aquí, repeteixo, la importància del matis i de la radicalitat. Ella era aquella esquerda, per la que s’escola la potència, allò possible, aquella afinitat electiva, genètica, amb la que hom dialoga sense parar, on hi construeix un discurs propi, al voltant de dues ànimes, i un sol cos. Un Phatos i un Eros. I un tango, i Gardel, i la seva boca.   

La vaig acompanyar a casa seva. Com en són de curts els carrers, quan els necessites. Com n’és de breu una olor, quan la interioritzes. Havíem, ens varem prometre, de descobrir-nos l’un a l’altre, despullar-nos, gaudir de rebentar les barreres del jo i del tu, de les franquícies d’un Déu que, a hores d’ara, poca cosa ens havia de dir. Freud, ociós i prepotent, tampoc tenia fulles en blanc per a omplir en aquell barri xinès. No tenim malestar en la cultura perquè la cultura és, simplement, el càstig. Enterrar l’obra en un museu, afogar-la, és prendre una musa i fer-li dir un “sí, vull”. I allò que és evident, no requereix paraules. I nosaltres, els únics, havíem començat un viatge amb gust a absenta i passejos.

per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín



← Torna a l’hemeroteca