dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Capítol dotze: Pell

Les tres de la matinada. Pugem les escales, entre
rialles i espasmes, obro la porta. Ningú a la vista. Tots dormen. Vaig
despullant a na Blanca pel passadís. Fem més soroll del que pensem.

A l’habitació, segueixo l’aventura de descobrir
muntanyes, en una expedició que no tem al fracàs. Sense samarreta, surto cap a
la cuina. Porto una ampolla d’aigua, per a apagar els focs.

Na Blanca em besa, m’agafa pel coll, m’exigeix.
Poso música. Duke Ellington. Sense ritme, la vaig llepant tota. Els seus petits
pits, blancs, innocents. El seu melic, el seu perfecte melic. Les seves cames,
els seus secrets. Ella, no para de riure. Rialles que, és segur, han despertat
a tothom. Tant és. Nosaltres som els protagonistes. Ens mereixem un xic de
llibertat.

Li trec la llenceria, també blanca. És
desembolicar el paper de colors del caramel, el regal, la sorpresa. Mano, i em mana. Ara, ella a sobre.
Ara, jo. L’orquestra toca per a nosaltres i afina els saxos, les trompetes, la
bateria. És una passió vermella, en una cofurna minúscula, que, amb les dues
espelmes que hem encès, s’ha tornat un palau oriental. Una, dues, tres vegades.
El cos no es cansa quan la pell ho necessita.

Na Blanca fuma. Està contenta. M’aixeco, encara
nu, i obro un llibre de Gil de Biedma. Torno al llit i li llegeixo un poema.
M’abraça. Es recolza en mi. I s’adorm.

Ja queda molt poc per a cap d’any, però no fa
fred.

per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris