dilluns, 10 de de febrer de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Capítol nou: Encontres

La
tristesa és elegant, respectuosa, cordial. És intel·ligent, companya, fidel. És
solemne, educada, sincera. És una senyora que sap estar-se allà on la conviden,
amb un posat impecable, amb una serietat difícil de trobar en aquests dies de
xiclets mastegats. I la gent, que no té pietat, la confon amb la desesperació,
amb la malenconia més cursi, i amb la mala bava.

M’aixecà
trist, un dia més. I, com que era una tristesa en blanc i negre, i de guant
llarg, tingué aquella sensació tan estranya, en la que la llàgrima s’assembla
tant al somriure. Notava, en mi, una pau interior, una calma, i un buit
infinit. No hi havia res a dins. Hom podia llençar una moneda, que passara per
l’esòfag, i acabara a l’interior de l’estómac, sense haver-se topat abans amb
res. Era com llençar una pedra a un pou sense aigua.

La
tristesa és un estat excepcional. La desesperació t’espanta, et fa ser
maldestre, equivocar-te en cada moviment. La pot, en canvi, et paralitza, et fa
covard, et converteix en un minusvàlid amb por de si mateix. Tots som
terroristes. La meva tristesa de cinema mut, la d’aquell matí d’abril de pluja
i de cafè llarg, em portà, amb un nou llibre de Nietzsche, al jardí.

Era
una tristesa plena de voluntat de poder, d’acabar amb el pou, de saber que, ara
ja, tot és relatiu. L’aigua són les creences, els prejudicis, els tòpics que
s’han assecat i t’han ensenyat aquest caminar, aquest viure per viure, que fa
de la vida quelcom que val la pena. Només sobreviu el més fort. I ningú entén
aquesta frase, tan clara i evident com és. Darwin no ens parla de diferents
espècies, sinó dels diversos homes que hi ha en nosaltres. Sobreviu l’Albert
que beu de la bellesa, que s’alimenta d’una mirada amb dobles intencions i
infinites espatlles nues. Mor l’Albert covard, aquell que s’amaga en màscares i
americanes de pana.

Davant
la creu del jardí, ella baixava l’escala, sempre somrient, sempre
imprescindible. S’apropà, a poc a poc, sense pressa, sabent que l’univers no
fugiria sense avisar, i s’assegué vora meu. Vam parlar de tot, de la seva
rutina d’estudiant de dibuix, de la meva de desordenat lector de bojos
filòsofs, del retrat que em faria, de com n’era jo de tímid, de l’exposició que
ella volia anar a veure aquest cap de setmana, i de com jo estaria encantat
d’acompanyar-la. Ella era ella. Tan simple, i tan sagrat. El ritual. Ella era
jo en el sentit més ample de l’existència. Mai he tornat a sentir, de manera
tan dolça, la més que suportable levitat de l’ésser. Ser viu. 

per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris