Capítol nou: Encontres

La tristesa és elegant, respectuosa, cordial. És intel·ligent, companya, fidel. És solemne, educada, sincera. És una senyora que sap estar-se allà on la conviden, amb un posat impecable, amb una serietat difícil de trobar en aquests dies de xiclets mastegats. I la gent, que no té pietat, la confon amb la desesperació, amb la malenconia més cursi, i amb la mala bava.

M'aixecà trist, un dia més. I, com que era una tristesa en blanc i negre, i de guant llarg, tingué aquella sensació tan estranya, en la que la llàgrima s'assembla tant al somriure. Notava, en mi, una pau interior, una calma, i un buit infinit. No hi havia res a dins. Hom podia llençar una moneda, que passara per l'esòfag, i acabara a l'interior de l'estómac, sense haver-se topat abans amb res. Era com llençar una pedra a un pou sense aigua.

La tristesa és un estat excepcional. La desesperació t'espanta, et fa ser maldestre, equivocar-te en cada moviment. La pot, en canvi, et paralitza, et fa covard, et converteix en un minusvàlid amb por de si mateix. Tots som terroristes. La meva tristesa de cinema mut, la d'aquell matí d'abril de pluja i de cafè llarg, em portà, amb un nou llibre de Nietzsche, al jardí.

Era una tristesa plena de voluntat de poder, d'acabar amb el pou, de saber que, ara ja, tot és relatiu. L'aigua són les creences, els prejudicis, els tòpics que s'han assecat i t'han ensenyat aquest caminar, aquest viure per viure, que fa de la vida quelcom que val la pena. Només sobreviu el més fort. I ningú entén aquesta frase, tan clara i evident com és. Darwin no ens parla de diferents espècies, sinó dels diversos homes que hi ha en nosaltres. Sobreviu l'Albert que beu de la bellesa, que s'alimenta d'una mirada amb dobles intencions i infinites espatlles nues. Mor l'Albert covard, aquell que s'amaga en màscares i americanes de pana.

Davant la creu del jardí, ella baixava l'escala, sempre somrient, sempre imprescindible. S'apropà, a poc a poc, sense pressa, sabent que l'univers no fugiria sense avisar, i s'assegué vora meu. Vam parlar de tot, de la seva rutina d'estudiant de dibuix, de la meva de desordenat lector de bojos filòsofs, del retrat que em faria, de com n'era jo de tímid, de l'exposició que ella volia anar a veure aquest cap de setmana, i de com jo estaria encantat d'acompanyar-la. Ella era ella. Tan simple, i tan sagrat. El ritual. Ella era jo en el sentit més ample de l'existència. Mai he tornat a sentir, de manera tan dolça, la més que suportable levitat de l'ésser. Ser viu. 

per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín



← Torna a l’hemeroteca