dimarts, 27 de d’octubre de 2020
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Capítol onze: Cinema

Desembre. Els fanals encesos, les putes a les
cantonades i una suau pluja, de fons. Pugem per Sant Antoni fins a arribar a
Floridablanca. Ens espera la darrera pel·lícula d’Eric Rohmer. Una guerra, un
espia, i una moralitat pintada d’amor, engany i nostàlgia guarnida amb un lleu
somriure.

Na Blanca té els ulls més oberts que mai. Acaba de
descobrir la novelle vague. Li explico com Godard ja parlava de nosaltres. El
vermell de la seva faldilla, bombada, el blanc de la seva pell, de la seva ànima,
i el blau del meu coll alt, que amaga els meus ganglis limfàtics inflamats per
l’esperança.

Les escenes són lentes, harmòniques. Li acaricio
la mà, li beso la galta, recorro el trajecte del seu cabell, amb el que jugo.
Em sento el mateix adolescent que vaig deixar enrere, mesos abans, en aquell
poble de la costa. El cinema, temple dels nostres primers secrets, fa olor a
descobriment. 

Ella segueix, impassible, concentrada a la
pel·lícula. No veu escenes, sinó dibuixos, formes, corbes, el·lipsis. París,
ens imposem com a fita, París. I una boina blanca per na Blanca, i una
terrassa, i dos cafès, i un llibre de poesia, i un carbonet i Sartre i Camus.
Estem atrapats. La filosofia també segueix les modes. I nosaltres, no tant
innocents com semblem, ens deixem dur.

El cinema és un teatre pla. Un escenari d’actors
sense perruca, de llums, i de decorats sense cartró. És moviment i primers
plans. És una riba, d’un mar intranquil, que ve i se’n torna, que deixa la seva
empremta, que transforma la sorra cada vegada que arriba, i cada vegada que
se’n va. Però –potser perquè la memòria és traïdora- els cinemes d’avui han
perdut la olor. Són veus passades per ordinador. Ni hi ha ritual. Els símbols
traçats per un aire condicionat massa alt, han perdut força i sentit. I
l’ambient és fred, com el d’un amor desgastat. La representació necessita un
teló vermell, bombetes als títols i una rigorosa filera. 

Passegem. No tinc diners per a convidar-la a
sopar, però sempre hi ha un amagatall màgic, en el que renàixer, en el que
esquivar el sot de la realitat, que posa obstacles a qualsevol carrera. Creuem
el Paral·lel i entrem al Tinta Roja. Tot es repeteix. Heràclit és un geni. Les
parets del bar, roges, de nou. Gardel, de fons, cantant-nos a cau d’orella.
Nines sense cap, de mirada trista, testimonis de la gatzara en que hem
convertit la ciutat. I, al centre del local, una corda de trapezista.

Passegem. En sentit contrari. Tornar al lloc
d’origen. A això ens dediquem. A això estem destinats. Una cervesa més a la Confiteria , ara al
carrer Sant Pau, entre àngels noucentistes, miralls i el record d’una burgesia
a qui l’interessava el món. Per a quedar-se’l, potser, però a qui
l’interessava. 

Moc el got, l’apuro. La por a prendre decisions és
el que ens porta al detall, a la repetició, a la insistència. Què fer, què
preguntar, cóm demanar un xic de cos i pell. El pànic a l’error, a
l’equivocació, és l’acció humana més contradictòria. Témer el no. Si hem
progressat, si és que el progrés existeix, ha estat gràcies a aquesta facilitat
per a ensopegar amb la mateixa pedra. Es tracta d’intentar creuar. Ja anirem
esquivant les branques i la brutícia que el riu de les formes ha anat deixant a
les ribes. Hom s’ha de llençar a la piscina, sense saber si l’aigua cremarà o
no. No podem anar, a tot arreu, amb un termòmetre. 

-Què fem ara, Blanca?

-El protagonista de Rohmer la convidaria a casa.
–em respon.

per Albert Lladó | traducció: Adolfo Martín

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris